L'illa Amp

Mr Freak ska - Tal faràs tal trobaràs

2011-06-13T17:52:00.005+02:00

Tal faràs tal trobaràs - Mr Freak ska (Ben casolà - 2011)

Realitzat per:
Ivan Lòpez
Bernat Vilaseca
Eduard Cot
Joan Cot

Teaser : Epílogo del fín

2009-02-22T13:09:00.003+01:00

Ja podeu trobar el trailre penjat a la web del festival teaserland.com.
Recordeu votarlo! ( i bne alt ;) )

http://www.teaserland.com/festival/Epilogo-del-fin.html

Teaser per a teaserland

2008-12-28T19:00:00.007+01:00

Merci a tothom que hi va participar! Algunes fotos aquí.

Videoclip The Cabrians

2008-03-06T23:07:00.002+01:00

Ja teim aquí el videoclip!

Aprofito també per posar els crédits aqui i donar les grácies a tothom!

Fitxa Técnica

Direcció: Eduard Cot
Aj Direcció: Joan Cot

Producció: Sara Chuang, toc toc i the Cabrians

Direcció Fotografia ( exteriors ): Roberto San Eugenio
Direcció Fotografia ( salón ): Carla Sömme

Direcció Artística: Bernat Vilaseca
Aj Art: Ivan López

Efectes Visuals: Ricard Rodenas
Aleix Martí

Maquillatge: Rosa Montero
Flora Dominich

Storyboard: Josep Salvia

Eléctrics: Alba Sancho
Catalina Candocia
Francesc Cot

Maquinista: Francesc Cot

Fotografia Fixe: Carla Sömme
Aleix Martí

Agraïments especials a: Héctor i Carlos Ruiz
Pep Cot
AKA perruquers

Fitxa Artística

Governador: Eduard Benito
Noia: Virginia Melgar
"Mató 1": Toni Pous
"Mató 2": Sergi Romero
Ballarina 1: Patricia Mas
Ballarina 2: Marta Blanchart
Doble a cavall: Josep Mª "Pepe" Bosch
Cavall: Suspiro

....i The Cabrians

No more politicians alive...

2008-02-14T19:35:00.010+01:00

Algunes fotos del rodatge del videoclip de The Cabrians que vam fer els passats dies 26,27 i 28 de Gener. Està a punt de sortir a la llum. Concert el pròxim dia 29 a l'Apolo! For a few pussies more!
En res el tindrem penjat aquí.

De part de toc toc i The Cabrians, gracies a tots els que hi van participar!

Jaisalmer, la perla del desert

2008-01-11T21:48:00.000+01:00

Després de veure una peli on es roda a un pais que et porta records és inevitable agafar antigues fotos i mirarseles amb nous ulls. La ciutat de Jaisalmer, la perla del desert, va ser per mi, la millor parada en el nostre viatge per la Índia. Ojalá algún dia es pugui repetir una expedició així...

Curts del primer Trimestre

2007-12-27T20:09:00.000+01:00

Per fi penjo els tres curts que han sigut les meves tres práctiques del master de Direcció. Ara, a creuar els dits i esperar que una d'elles sigui escollida per torna a ser produïda peró aquesta vegada en 35 mm.

1. El camino

2. La noche del ciervo

3. el precio de una história

Espectador

2007-11-25T18:34:00.000+01:00

Aquest dissabte (ahir), vaig rodar la meva última práctica a l'ESCAC. Va anar força bé i un rodatge molt diferent, olt relaxat i molt més senzill que els altres dos. Era un curt molt diferent també. En fi, aqui algunes fotos del rodatge. Per nadal els tres acabats! :)

La noche del ciervo

2007-11-09T20:46:00.000+01:00

Els passats dies 1 i 2 de Novembre vam estar a Órrius rodant el que serà la meva segona pràctica a l'escac: la noche del ciervo. Va ser un rodatge força dur ( sé que algun día el meu equip em matará ), peró crec que en sortirà un bon curt!

Gracies a tots els que han col·laborat i han cregut en la idea! Aquí algunes fotos del dur rodatge!

El camino

2007-10-15T18:05:00.000+02:00

El cap de setmana passat vaig rodar per fi el primer curt d'aquesta curs a l'ESCAC. El vaig rodar a Órrius i Mataró i és la história d'un segrest d'una nena. Gracies a tots els que em vau ajudar i als actors per lo bé que va anar tot! Més endavant el penjaré ( quan tingui la versió difinitiva ), de moment us deixo quatre fotos del rodatge.

Preparant l'escena al bosc.

En Me fent d'especialista preparant els efectes especials.

A punt de rodar a la pallota (Órrius)

En Carlos i la Helena, dos dels actors.

En Joan, en Pep (actor protagonista) i jo.

Conclusions de Japó...

2007-09-19T20:27:00.001+02:00

Deu ni dó amb l'estiu que m'he clavat. Primer japó, després Finalandia... I ara, de peus a la feina a l'escac. Ja tinc que entregar un guió la setmana vinent, la qual cosa estressa una mica, perque seré dels primers a presentar i grabar, així que estaré una mcia a l'espectativa de què passa.

Avui però, no he vingut a parlar de cine. (Quan he vingut a parlar de cine??!?) Avui us presentaré quatre llocs del japó on vam estar. Simplement per els que us aburriu i tingueu ganes de veure quatre fotos.

Tokyo és tal com surt a les pel·lícules, ni més...ni menys.

El Fuji es fa en quatre hores, per molt que els japonesos es preocupin per tu dient que estas boig en ferlo en tant poc ( ells si q són bojos que el fan amb 9 hores i amb oxigen! ...encara flipo que portessin oxigen...ni que estiguessin fent el k2! )

En Me, una amiga de l'hiraku(Ara?Ada?Ala?) i jo quan ens van donar una beguda energètica després de haver fet un crit dient algo en japonés que ni idea de que era.

Els japonesos tenen ídols molt estranys. Aqui posant amb en Me i l'hiraku davant del que segons ell era un monument de osaka ( la veritat, tothom s'hi feia fotos i jo encara no entenc perquè..)

Et trobaré a faltar...

2007-09-06T07:24:00.000+02:00

D'aqui a 24 hores ja hauré arribat al pais del fred! Després només qdaran 3 mesos d'esperar a que tornis... (ja ho saps...)

En pau i la bèstia

2007-05-23T09:04:00.000+02:00

En Pau contemplava amb admiració a travès del vidre com l'estrany ésser movia a poc a poc els seus dèbils braços. Amunt i avall. Amunt i avall. Semblava que es volgués despendre de les cadenes que el mantenien lligat a aquell llit de laboratori. La seva cara estava pàlida com la lluna i els seus dos ulls, grans com el sol, anaven perden mica en mica la brillantor que hores abans tenien.

El tic-tac del rellotge prehistoric que dominava la sala era l'únic so que en Pau sentia a part de les inalacions pausades que feia la béstia. Cada esbufec era una esgarrifança per en Pau, un llarg calfred que recorria el seu cos dels peus fins al cap, impedint-li escriure res a la llibreta en blanc que tenia davant.

La seva mà era cada vegada més a prop del botó vermell. El botó que acabaria amb tot. Acabaria amb aquelles esgarrifances, acabaria amb aquella respiració, acabaria amb aquella visió desagradable d'un ésser primitiu i fastigòs. En el cap d'en Pau no parava de rebotar la idea de pitxar el botó, de sentir-se com un Déu, de dominar el destí d'algú. Les ales de poder començaven a sorgir a la seva esquena, la seva mirada anava canviant.

Però va ser llavors quan la béstia va aixecar el cap lentament. Va clavar els dos ulls al vidre, va cesar un moment de respirar i digué tot esbufegant...."ppppaaaauuu".....

-Extracte de histories inacabdes meves. ( Inacabades per temps , algún dia n'acabaré alguna! ).

Gilles Villenueve

2007-05-15T21:25:00.000+02:00

Si dius el nom de Villeneuve, la gent et parlarà de Williams, d'un campió del món, d'un home que va perdre el 'feeling' per conduir, d'una jove promesa que va acabar en això.

Avui vull dedicar el blog a l'altre Villenueve, al gran, al genial, al pare: a Gilles Villeneuve.

Va morir fa exactament 25 anys, exactament el dia 8 de Maig de 1982 al circuit de Zolder. Va morir sense cap títol mundial a les mans, i és que un títol no fa a un mag del volant, sinó digueu-li al seu fill, que en té un. Un crack hi neix, i com tantes estrelles que moren abans de poder-ho haver dit tot, Gilles va morir, va morir al volant, va morir anant al limit. Hi ha qui parla d'un suicidi al volant, ja que va sortir disparat del cockpit de tal manera que sembla inverosimil pensar que portés el cinturó posat... en tot cas, hagués donat el que fos per veure a un pilot com ell en pista. Adelantaments com els que feia aquest home no s'en veuen ja. Potser estava boig, no ho dubto jo. Però qui, sinó un boig, es posa al volant d'un cotxe a buscar el limit?

I ell el va trobar.

Espectacular Batalla contra Rene Arnoux '79:

Accident morta a Zolden '82:

Tercera Temporada

2007-05-01T21:55:00.000+02:00

S'acosta el final de aquest primer any ( tres temporades ) de Contes Nocturns. Aquesta setmana comença la tercera i última temporada d'aquest programa, el qual l'any que ve encara no se sap que passarà.

Encetem la última temporada amb el conte "El missatger" d'en Rafa, i restransmitin en directe des de l'amazones, així que no us el podeu perdre! Demà a les 22:00 a radio Mataró!

Tot solucionat

2007-04-14T19:47:00.000+02:00

Hi ha varies solucions,
però cadascuna respon a un problema concret.

Primer cal trobar el problema que aquest solució solucioni.
Si no el trobes no servirà per res la solució.

I doncs? Perquè inventar solucions a problemes que no tenim?

Squirrel Nut zippers

2007-03-28T21:03:00.000+02:00

Aquí un parell de videos d'una de les millors bandes per mi, que per cert, s'han tornat a ajuntar després d'un parentesis. A veure si algú els porta per aquí algun dia, que en directe deuen ser la ostia!

Spike Jonze, tot un personatge

2007-03-07T21:21:00.001+01:00

Director de curtmetratges, videoclip, publicitat i dos películes ( com no del genial Charlie Kaufman). Avui, per els aburrits de la red us penjo un aprell de videoclips realitzats per aquest mestre i dos videos per veure que realment no parlem d'una persona normal amb spike jonze, sino d'un genial penjat

VAYA PENJAT!

Segona temporada

2007-03-05T14:12:00.001+01:00

Bones a tots!

Aquesta setmana comença la segona temporada de Contes Nocturns, després de vuit contes que podeu trobar a cnocturns.blogspot.com tornem a la carga amb 8 noves entregues, que prometen més i millor! ;)

Recordeu: dimecres a les 22:30 o diumenges a les 22:00 al 89.3 o sinó a la nostra web cada setmana el pengem. Excuses per no escoltar-los no n'hi ha!

I aquí la foto oficial del programa( semblo el fantasma de la opera....).

MNW arriba al futbol 7!

2007-02-27T19:35:00.000+01:00

Pandora

2007-02-26T18:34:00.000+01:00

Aquest cap de setmana vam tornara les andades a Salou. En Pim, Bernat, Me i jo ens vam dirigir allà a tancar-nos tot un cap de setmana per participar al festival de curtmetratges de Cambrils, en la categoria de Microfilms. Allà et donen un concepte i tens una hora limit per entregar un curt amb aquell obejcte. En el nostre cas una pinça. A baix podeu veure el resultat.... Qui seria tan rebuscat com per fer un curt d'acció i aventura de un minut amb una pinça... ;)

Dip Blu no arriba a finalista

2007-02-10T18:04:00.000+01:00

Bé,
De totes les feines que fas suposo que n'has de treure tot l'ho positiu que n'has après i com t'aprecies tu realment el resultat. Dip Blu era curt diferent, potser arriscat ( al barrejar drama i comedia ) per uns principiants com nosaltres. Però després de veure que no hem estat seleccionats la pregunta que t'ha de venir al cap és: " Si haguessim estat seleccionats, el curt seria millor ?" I la resposta ha de ser no. Quan un treballa per alguna cosa i la crea, ell ha d'estar content amb el resultat, no ha d'esperar que la resta d ela gent li agradi i sobretot si no agrada no ha de canviar d'opinió.

Sempre que et diuen algo com que no has passat la última criba et ve al cap: osti, pos deu ser que no ens ho vam currar tan com pensavem o potser vam fer una merda. És invitable. Errors n'hi ha, encara no en sabem prou per no fer feines sense fallos ( qui fa feines sense fallos? ). Però us asseguro que continuo veient Dip blu igual que el primer de muntatge finalitzat. De bè o de malament.

Seleccionat al FEC!

2007-01-15T22:55:00.000+01:00

El curt Lucky Man ( el podeu veure al link de aqui al costat ) ha estat seleccionat per el festival de curtmetratges de Cambrils. 9 seleccionats a concurs ( en format video ) i més de 300 curts presentats ( contant cinema tb eh ). És molt més del que esperava! Podré veure el meu curt amb pantalla de cine! :P

I bueno, a l'entrega de premis tb caldrà nar-hi.. ja veurem a què ( quan vegi als altres..)... però que sigui al que sigui farà gracia... ara a veure quina sort corre Dip Blu al notodofilmfest...

http://www.pocc-fec.com/cam/index.html

CONTES NOCTURNS

2007-01-09T22:27:00.000+01:00

Demà comencem el nostre programa de radio CONTES NOCTURNS. Així que ja sabeu, a les 10:30 de la nit sintonitzeu Radio Mataró ( 89.3 ).

També hem creat un blog : cnocturns.blogspot.com on anirem penjant cada setmana el conte que toca. En fi, ja em direu que us sembla el programa!

I pels que no sou de mataró, a través de la xarxa també es poden sentir en directe. A la web de la radio explica com.

Crònica de una rallada anunciada

2006-12-31T12:32:00.000+01:00

L'any passat per cap d'any ( diria que la segona o tercera entrada d'aquest blog ) vaig escriure tot el que va passar la nit del 31 de Desembre al 1 de Gener de l'any 2005-2006. Bé, doncs per molt que vulgui tornar-ho a fer amb la nit d'avui, res. La puta grip m'ha fet una mala jugada i suposo que només podré sortir a sopar.
No sabeu la rabia que em fa...Que tingueu un bon any tots i totes! Jo espero tenir un bon any millor que aquest final de 2006 ( tot i que l'any en general ha estat molt bé eh! ).

Videoclips

2006-12-16T12:57:00.000+01:00

Per fer un bon videoclip no calen millons i millons en postproducció... ok go ho més que demostren. Quins dos videoclips més genials fets amb una handy cam... ara.. d'assajar s'en deu haver fet un fart!

Rodatge de Dip Blu

2006-11-30T17:32:00.000+01:00

Bé, ja hem fet un cap de setmana de rodatge del nostre curt 'Dip Blu'. Ha anat força bé i rodant aquest dissabte ja acabarem tot el que s'ha de rodar. Aquí algunes fotos del rodatge!

Germans Coen en estat pur

2006-11-23T23:23:00.000+01:00

Las puertas de las murallas

2006-11-18T22:09:00.000+01:00

Extret d'un guió que estic escrivint, simplement el poso perquè em cauen simpàtics els personatges. És simplement un tros de diàleg que tenen.

EXT.DIA.CAFÉ

Valentín, Juan y Nit toman el café como cada tarde a las cinco en una terraza de un bar.

VALENTÍN
No me lo creo, no puede estar pasando.

JUAN(pasando un poco)
No puede ser.

NIT
Lo sé. Sabía que me volvería a pasar.

VALENTÍN
¿No te das cuenta de lo que realmente pasa?

JUAN
Yo si.

NIT
¿Què?

VALENTÍN
Te esta pasando como cuando a mí.

NIT
És diferente...muy diferente.

VALENTÍN
No, Nit, no te engañes...es lo mismo.

JUAN
Completamente lo mismo.

NIT
Tu eras muy diferente a Sebastián.

VALENTÍN
Siempre haces lo mismo Nit. Te fijas en alguién,
le sigues, te imaginas su vida, lo derivas en un personaje
totalmente tuyo y te acabas enamorando de alguien que no existe!

NIT
Sebastián es real. Existe.

VALENTÍN
YO también existo! .....però no soy detectiva privado!

NIT
Si, làstima...eso me defraudó..
La verdad es que la gabardina te sentaba bién.

VALENTÍN
Nit, despierta! Nunca he llevado gabardina!

JUAN
Que lastima. Te la hubiese pedido prestada.

VALENTÍN
¿Para?

JUAN
Creo que pasaron de moda demasiado rápido.
Fijate que yo nací y ya estaban pasadas de moda.
Siempre me hubiese gustado ir con sombrero y
gabardina..como los chicos de...

Nit sonrie al ver el rollo que está soltando Juan.

VALENTÍN
En que lo has convertido esta vez?

NIT(mirando a Juan)
¿Cómo?

VALENTÍN
¿Que en què lo has convertido? ¿Qué hace tu personage?

JUAN
A què se dedica....

NIT(como ilusinada con su creacion)
No lo se muy bién aún.. es una especie
de coleccionista de antiguedades perdidas...

JUAN
Una especie de Indiana vamos..

NIT
No, bastante distinto.... nosé..

VALENTÍN
No te entiendo...

JUAN
Yo lo que no entiendo es por que te molesta tanto.
Al menos a ti te persiguió una vez..

NIT(mirando a Juan)
Eres demasiado bueno como para que te persiga.

VALENTÍN
Me molesta por que sé que se va llevar
otra desilusión en cuando se de cuenta de que
el tipo és un oficinista...sólo eso.

JUAN
Tio, que tu curras vendiendo tebeos.. ya te gustaría tener despacho.

NIT
Eso.

VALENTÍN
Estais los dos mas locos...

JUAN
Tushé..

NIT
Vamos, no te enfades...

VALENTÍN
No me enfado..sólo intento ayudar-te.

NIT
Ayudame, por favor...

JUAN
Ayudala tio.

NIT
Va..

VALENTÍN
Está bién.. Te gusta el tio?

NIT
Si.

VALENTÍN
Muy bién, pues elimina el personaje. Hazlo
desaparecer de tu vida. Que solo exista el tio.
Que el personaje desaparezca.

On?

2006-11-11T12:25:00.000+01:00

Corro per la llarga pasarel·la
a una banda tinc la llum
a l'altre la foscor

és com si tinguès temps per decidir
per on seguir

cap a lo conegut i de sempre o..
cap a lo desconegut,
ser un nou magallanes, o un nou marco polo,
ser un explorador del segle XXI...

però no,
a mida que corro i que el meu cor batega més rápid
veig que no puc escollir

sempre aniré cap a la llum
No tinc altre opció.

DescarregarBobDylan(prova)

Per què són tan grisos la majoria dels diumenges?

2006-11-05T21:16:00.000+01:00

Gelat de Vainilla o de Xocolata?

2006-10-25T16:00:00.000+02:00

Ahir passejant per les Rambles , potsé tinc masses hores mortes, em vaig topar amb algo increïble, una cosa que encara no se m'havia acudit que puguessin inventar. Merchandising polític. Que si gorres, que si samarretes, que si pins, que si posters... Ja em veig el dia de les eleccions les penyes 'socialistes' ( per dir algo eh) tots allà amb les seves samarretes, onejant banderes i cridant càntics de Montilla president. Llavors els hooligans de CIU tots vestits i cridant MAS president! I no ens deixem els ERCs, PPs o Iniciatius, tots onejant els seus colors. On estem arribant?
Al final la gent triarà el seu partit perquè el color li agrada més, o per què els seus colegues són d'auqell partit. I es faran colles que anirán a rebre la victoria a la plaça sant Jaume mentre els polítics vagin amb bus per tota Barcelona.
Gent així sempre n'hi ha hagut... peró la raça humana no em deixarà mai de sorpendre....

Adéu als somnis

2006-10-20T12:52:00.000+02:00

- I tu que vols ser de gran? - va preguntar la professora.
- Jo.... - va dir en Lumpà - ... a partir de quin dia ets gran?
- Què vols dir?
- Què a partir de quin dia?
- Bueno, quan acabis d'estudiar i tot aixo..
- Però i si no estudio? Llavors a partir de quin dia?
- A partir del dia que deixis els estudis llavors..
- Però llavors no serè res que vulgui ser, simplement treballaré del que trobi.
- Si, però si vols ser algo, sempre pots mirar de buscar treballs enfocats a allò que t'agrada.
- Val... doncs.... vull ser.... però què...de qui cinc anys posem o deu?
- Mira, t'ho preguntaré d'una altre manera: D'aquí a deu anys que t'agradaria estar fent?
- Això ho tinc molt clar.
- I que és?
- Doncs vull estar fent l'everest.
- Masses películes has vist tu. Va,... sigues més realista.
- Doncs.....vull....vull estar....vivint en una illa deserta...
- No t'agradaria fer algo a la ciutat, alguna feina normal?
- Astronauta és una feina normal?
- No.
- Llavors no.

NYC video

2006-10-16T13:47:00.000+02:00

Respostes amb Hepcat

2006-10-12T16:56:00.000+02:00

Ja sé que això està de moda per fotologs, però bé, jo també ho faré.

Escull una banda/grup preferit, i respon només amb títols de les seves cançons.

Banda o grup escollit: Hepcat

Ets home o dona? Nigel
Descriu-te: Daydreamin'
Què senten les persones sobre tu? The Secret
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Goodbye Street
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: Together Someday/ You and I
On voldries estar ara?: Skaravan
Com ets respecte a l'amor? Gimmie a little sign
Com és la teva vida? Live on
Què demanaries si tinguèssis un sol desig? Dance wid' me
Escriu una cita o frase sàbia: No worries / Mama used to say
Ara despedeix-te: Open season is....closed

28 J

2006-10-08T21:28:00.000+02:00

La petjada que deixem

2006-10-08T13:24:00.000+02:00

Tots parlem de medi ambient, del que està bé i del que està malament, tots parlem de tot de fet. Ja què tenim boca! jeje No en serio, feu aquest test que us calcularà la petjada ecològica que esteu deixant sobre la terra. No sé lo riguròs que arriba a ser l'estudi, però és si més no interessant saber que amb la teva vida diària, sense grans excentricitats, ja estás fent molt mal al planeta.

http://www.earthday.net/footprint/index.asp

Lucky Man

2006-10-04T12:18:00.000+02:00

Bé, per fi he conseguit posar subtituls al curt que vaig afer a Nova York. Es titula Lucky Man. Ja l'he penjat, així que ja em direu que us sembla!

LUCKY MAN

I més fotos de Nova York ( de l'àngela i la Jaeeun )

2006-10-01T14:05:00.000+02:00

L'últim sopar.

El rodatge de l'Alliah, 6 hores sota la pluja... lo pitjor s'ho van endur els actors però...

La Jaeeun i jo a una merda de Fast food ( no recordo quin..)

Mageli i Mark.

Hiraku, Mageli i Mark en el rodatge de l'Hiraku.

Mageli, jo i Angela visitant China Town

jo i la Angela al Soho

la mageli i jo a un bar del Soho

JO NO

2006-09-22T18:20:00.000+02:00

" Si vols canviar el món, t'hi has de dedicar un dia darrera l'altre fent la feina dura i concreta d'aconseguir que un parell de persones es preocupin per un tema, després crear una una organització una mica més gran, avançar fins al pas següent, patir desil·lusions i finalment aconseguir alguna cosa. El món es canvia d'aquesta manera. D'aquesta manera es va abolir l'esclavitut, es van aconseguir els drets de la dona, es va aconseguir el vot per a tothom o la protecció per als treballadors. Tots els avenços que et puguis imaginar es aconseguir amb aquesta mena d'esforç, no amb gent que va a una manifestació i ho deixa córrer perquè no ha passat res, o vota cada cuatre anys i després es queda a casa. Esta bé fer que guanyi el candidat millor, o potser menys dolent, però això és el començament, no el final. Si et quedes amb això, tant valdria no votar. Si no desenvolupes una cultura democràtica viva i constant que pugui pressionar els candidats, ells no faran les coses per les quals els vas votar. Limitar-se a prèmer un botó i tornar a casa no canvia res. " - Noam Chomsky

Jo no votaré. Tu fes el que vulguis, però pensa en perquè.

Les primeres fotos de l'estada a NYC ( de l'hiraku)

2006-09-09T20:35:00.000+02:00

hiraku, magali, jo i angela

jo, mark i ricardo

angela, ricardo, hiraku i jo

alliah, magali, mark, fadi, jaeeun, jo i angela

angela, jo i hiraku

I will miss u guys! Hoping to see u again some day!

Primera Setmana

2006-08-12T23:11:00.000+02:00

Nova york, la ciutat americana que no pertany a america... o aixi es com l'identifiquen ells. I es molt americana.. pero d'una altre manera suposo. dieun aixo pq basicament hi ha mes gent de fora que americans, es com un punt de trobada.

Porto casi una setmana aqui i mi sento com a casa. Clar q trobo a faltar coses de Matar'o...i persones.. pero simplement m-agradaria q estiguessiu aqui, no tornar jo... La vida aqui es forca intensa amb el curs, no tinc casi temps de visitar la ciutat. Avui he tingut una estona i me arribat al central park, sembla realment que entris en un altre mon quan hi entres, t-hi pots perdre sense problemes, es gegant.

Ara, de tot Nova York em qdo amb Brooklyn, el barri on visc, es tranquil i pacific. Lluny de la bogeria de Manhatan i la perillositat del Bronx. A la nit, baixo caminant fins a un passeig que es diu la promenade, m-assento en un banc i contemplo la espectacular imatge de manhatan iluminat, el pont i la lluna enmig. Em transporta directament a les pelicules de Woody Allen.

En fi, dema al mati comenco el rodatge dek primer dels trse curts que fare, a veure com va.. espero mes q res entndrem amb l-equip, ja que tinc dos coreanes d-equip i q diguem l-angles no els hi surt molt fluid. al final he trobat dos estudiants d-actors que acutaran, un de les canaries i l-altre nose...

fins avait!

Nova York

2006-08-02T23:36:00.000+02:00

La última setmana a Mataró. Últims preparatius.

Després de tornar d'uns genials campaments i d'unes Santes de les millors que recordo ( tot i que no gracies a la programació... ja que en faltava molta ), és hora de mentalitzar-se per travessar l'oceà. No és que sigui dificil ni res, simplement costa pensar que estarè un mes a l'altre banda, lluny de tot, i que arribare sense coneixes a ningú.
A veure que passa.
La veritat, marxaria ara mateix, perque serè l'últim en marxar( dels que marxen ) i aixo tampoc em mola,... l'últim en marxar i l'últim en tornar.

En fi, Nova York m'espera. A veure que em diu la gran poma.

Fins al setembre!

( bé de fet, segur que continuarè escrivint desde allà...)

3 dies

2006-07-26T15:31:00.000+02:00

3 dies van passar, només tres en van fer falta
per que tot el que s'havia contruit acabès per terra.

No era un problema de confiança, ni de odi,
ni d'enveja, ni de gelosia, ni d'amistad, ni d'amor.

Era un problema sense solució,
només es podia fugir lluny.

I ho va fer. Que haguèssis fet tu?

Marxar

2006-07-14T13:08:00.000+02:00

Ja fa dos dies que vaig tornar de Madrid, allà calor inaguantable. No es podia ni respirar. Aquí també. Prefereixo el fred. Bé, per fi hem acabat el curt, espero poder-lo penjar al youtube abans de marxar ( per l'agost ), sino igualment faré copies en DVD qui en vulgui ja sap.
Autocrítica:"No s'entén."

Jo l'entenc, però entenc que la resta de la gent no l'entendrà, aixo tan pot ser bo com dolent. Jutjeu vosaltres mateixos. El següent ja es troba en pre-producció i amb actors confirmats, i promet ser d'humor ( aquest es un drama lentet). I a apendre que d'aixo es tracta la vida. Espero que lo de Nova York em serveixi bastant i que torni amb força confiança per abordar projectes més complicats.

Demà marxo de campaments, així que gent ens veiem per santes!!!

El bany de la Leela

2006-07-04T15:21:00.000+02:00

personatge secundari

2006-06-29T23:56:00.000+02:00

A vegades, en moment de egocentrisme màxim, arribo a creure que el llibre que s'escriu és el de la meva vida i que tots sou personatges que feu aparicions en moments puntuals. En aquest cas quin sentit tindria l'existència de cadascún d'aquests personatges durant els intervals que no interactuen amb mi o que no fan res rellevant pel meu llibre? No tindria cap sentit. A menys que, deixant de banda per fi l'egocentrisme, tots els personatges tinguessin el seu propi llibre i tots els llibres estiguessin relacionats de manera que formessin una complexe xarxa de aconteixements. I que és l'exitència sino una xarxa de aconteixements interrelacionats? ( moltes més coses segur.. )

Plantejeume aixi: no sóc més que un personatge en les vostres vides.Per alguns un personatge més proper, per altres un secundari, per altres un extra i per altres fins i tot no sabent que formo part del seu llibre. Però tot i aixi jo també tinc el meu llibre.

Algú es molesta a llegir els llibres dels demès? O importa si el llibre mai serà llegit?

Helsinky

2006-06-23T17:13:00.000+02:00

Pel que sembla a hores d'ara està a Helsinky... ciutat brutal ( una mcia gelada, però brutal )..

Sant Joan

2006-06-18T23:16:00.000+02:00

Us espero a tot@s a la platja eh!! Per celebrar que heu acabat els examens... o els q no... per celebrar qualsevol altre cosa!! l'arribada de l'estiu per exemple.... això si.. suposo que nus tocarem primers ( no ho sé encara ) aixi que no baixeu molt tard eh que sino ens pillareu que ja ahurem acabat.. La gracia seria, fer un sopar d'aquells de sant joan començant a les 9 o aixi, amb les pertinents begudes i tal, de manera que a les 11:30 o aixi ja ser a la platja..

Sé que no he convençut a ningu i que baixareu quan us doni la gana, pro sapigueu que jo estaré allà desde les 23 esperant-vos! :)

Bon estiu a tothom !! ( no es una despedida eh!.. que sembla del pal.. us ho desitjo perque marxo eh, pro nono, q encara em qdare un temps per aqui.. en fi )

Mirades

2006-06-12T23:48:00.000+02:00

Dos de cada tres que passen per el costat,
miren a terra, sense gosar ni respirar,
és tal la energia que desprén que només algú consegueix mirar,
mirar endavant, amb la mirada segura i sense vacilar.

Però cap aconsegueix fer una passa,
al menys cap que jo conegui, tots,
tots es queden amb el cap avall o amb la mirada fixe,
i els petrifica avançar cap endavant...

la qüestió és...està feta per petrificar?
o simplement petrifica pq ens falta valor?

la qüestió és... ens falta valor perque ens petrifica?
o el valor ens el vam deixar a casa?

o simplement som incapaços d'avançar ?

Bang Bang

2006-06-09T13:52:00.000+02:00

I was five and he was six,
we rode in horses made of sticks,
he weard black and I weard white,
he would allways win the fight..

Bang Bang
he shoot me down
Bang Bang
I hit the ground
Bang Bang
that awful sound
Bang Bang
my babe shoot me down...

Una freda nit a la serra

2006-06-06T22:39:00.000+02:00

I el vell mag es va ajeure al costat de la llar de foc. En Lumpà restà dret contemplant la gegant barba blanca. I de cop, la ancestral boca es va obrir:

"Res espera a que ho vagis a buscar. Tot t'ho trobes sense intenció. Si busques amb intenció acabarà sortint el que no buscaves i si busques sense intenció no pots buscar res en concret. Així que només cal esperar i deixar que les casualitat et portin per llocs que no havies esperat mai estar. El teu camí no està escrit enlloc, l'escrius tu. Però el camí dels altres tampoc està escrit. L'escriu cadascú. No vulguis fer el camí per algú, no intentis canviar el camí d'algú. No. Potsé amb alguna casualitat et trobes en un camí amb algú, i feu tros de camí junts. Potsé no trobes mai a ningú que comparteixi el teu camí..... Però , i recorda això....per molt que intentis pensar el contrari tots els camins tenen la mateixa fita. "

3000

2006-05-31T20:30:00.000+02:00

Com reflexir una societat incoherent sense que els ciutadans no se sentin malamant i que se sentin prou llunyans com per poder enriure's del que és realment el món on viuen? La resposta és, exagera-ho i porta-ho a un altre nivell... i quni nivell millor que parlar de la societat 1000 anys enllà....si ..... FUTURAMA!

Per mi molt millor que els simpsons ( ..sòc l'unic? ), i que qualsevol serie d'animació 'crítica' ( és curios el que fa el diner... que una productora tan conservadora com la FOX prodeixi una serie que se n'enfot d'ells... pro, els negocis són els negocis ! ), van estar durant 5 temporades emetense i els van tallar fa uns anys. Els van tallar, segurament perque no produia tan com els simpson i perque... sincermant fotien el que volien! pro..... aquí ve lo bo....

s'ha anunciat que pel 2007 reempendràn la sèrie!!

mentrestant em qdare amb el ball de mans den Bender i d'en Fry sortint disparat dels túnels al CLAP... jeje

Ballar Ska

2006-05-24T13:16:00.000+02:00

Aquí un video que he trobat por ahi, de com ballar ska. És molt bo!

http://www.tresbotones.net/ver_video.php?id=6

El camí ( I )

2006-05-22T22:55:00.000+02:00

Tornem a l'abordatge amb un nou relat, aquesta vegada més curt i de novela negra...diguem que és el meu homenatge a Edgar Allan Poe... o més aviat, un conte inspirat en els seus contes.

" Los que sueñan de día
son conscientes de muchas cosas
que escapan
a los que sueñan sólo de noche."
Edgar Allan Poe

El relat del camí

DIA 1

La trompeta brilla a la llum de la farola. El trompetista fa sonar la tendre Georgia on my mind mentre passo pel costat. El miro amb un somriure a la cara, no sap la de que records que em porta aquesta canço. Records que no tenen res a veure amb aquest relat. Vaig amb calma, sé el que m'espera a on vaig i sé que millor anar-hi tranquil i relaxat. Porto la roba de costum: pantalons negres, camisa blanca i una jaqueta lleugera. Estem a ben entrada primavera, on la jaqueta es fa necessaria a altes hores de la nit. Porto també una maleta. La meva maleta. Sempre la porto a sobre, a dins i porto tot el que necessito per la meva feina. Un bloc vermell, un llapis, dos bolígrafs i una grabadora. No crec ni en els portàtils ni en els noves tecnologies però la meva feina em fa precisar d'un mòbil, el més antic que vaig trobar a la botiga.

Avanço amb calma. Intento gaudir del passeig i del cigarret que tinc entre els llavis. El parc està preciós a aquesta època de l'any iluminat per les faroles. No hi ha ningú pel carrer, excepte del trompetista que he vist fa estona i algún que altre rodamón que dorm als bancs del parc. No falta gaire. M'acabo el cigarro.

És la tercera porta d'aquest carrer. Una gran porta de fusta ben treballada. Els anys li han passat factura. Apreto al timbre. Sento les lentes passes que venen a obrir-me. M'obre un home molt gran, de fet resulta irónic l'ho petit que resulta en realitat. Sembla un nen de 12 anys amb arrugues i sense cabells. Em fa passar. Em condueix per tot un llarg passadís plè de cuadres de cares sense importància. Una gran làmpara d'aranya corona la habitació on hem porta.

- Com sabrà – comença a parlar l'home gran mentre jo prenc seient – per la trucada que li he fet m'ha sorgit un problema. Un problema que és de díficil solució. Al menys per una persona com jo. No sabia a qui recorrer així que he agafat els llistí telefónic i no sé com, he anat a parar al seu número. No sé si el que li encarregaré és la seva especialitat o no, però no sé a qui recorrer.

Jo assenteixo amb el cap. Espero que continui mentre trec el bloc i el llapis. Veu una mica d'aigua i continua. Començo una blanca fulla del bloc.

- Bé, començaré desde el principi. La meva dona va morir la setmana passada. - no sé perquè però m'imaginava que la història començaria així, al final semblen totes iguals– Va morir al llit de l'hospital. Tan jo com ella haguessim preferit que fos a casa. L'ànima troba més facilment el camí cap al més enllà si surt d'un lloc que coneix. Bé, que li he d'explicar a vosté... El fet és que va morir en aquella camilla d'urgències tot sortint d'una operació per posar-li un nou marca-passos. Va morir en un passadís, en un passadís d'un hospital que ni era el nostre perquè el nostre hi havia masses urgències i vam haver de recorrer a un de diferent. No s'imagina la poca orientació que tenia la meva Joana. Porto més de cinc dies patint, no és que no confii en ella, però tinc por que s'equivoqui de porta i no ens tornem a veure més, ni en el més enllà. Vostè, pot ajudarla?

Tosso una mica per netejarme la gola abans de parlar.

- No hi ha cap problema, és la meva especialitat. Necessitaré revisar les pertinences de la seva dona però. Qualsevol pista d'on pot ser i algunes fotografies d'ella.

L'home gran em diu que no hi ha cap problema. M'acompanya cap a una petita habitació plena de llibres fins al sostre. Em comença a treure àlbums i àlbums. Que si casament, que si la neta, que si el viatge a Màlaga, que si ... agafo una fotografia de més o menys cada deu anys de la Joana. Desde quan es pot, clar està. En la més antiga que trobo tindrà uns trenta anys, la més nova és d'aquest estiu passat. Poso les cinc fotos a la maleta. Ara em toca revisar les seves pertinences. L'home em porta a la seva habitació. Un gran llit de matrimoni. Un gran armari plè de roba. Un petit escriptori. 'Aquí escrivia les cartes i llegia el diari' em diu. L'obro i trobo varies notes, direccions de correus i borradors de cartes. Semblen dirigits cap a la filla. No entraré en aquest grau de intimitat. No encara. Les deixo. Segueixo mirant entre els calaixos. Res. Miro entre les joies. Res interesant. Entro al labavo. Obro l'armari. Una sorpresa. És plè de potets de antidepresius. Plè és poc, hi ha centenars de caixes. Aquesta dona o era inversora de Valium o tenia algún problema. N'agafo una capseta.

Abans d'abandonar la casa li demano on està enterrada. Segons m'explica al cementiri del poble. A mitja horeta d'aquí. Em despedeixo quan em sorprén amb una última pregunta.

- Què faig si ve aquí?

- No té per que venir. En la majoria dels casos no tonen mai a casa, a menos que tinguin algún asumpte pendent. Creu que pugui tenir algún asumpte pendent?

-No que jo sàpiga.

-Així no té perquè preocuparse que no el molestarà.

Li dic amb un somriure i marxo de la casa. Un nou cas. Sembla el típic cas de marit patidor. L'ànima mai té problemes per marxar. Tot i així farem un o dos dies de cerca i si no hi ha res donarem el cas per tancat. És així en la majoria dels casos, abans que els hagis trobat ja han trobat ells mateixos l'altre vida.

Seré professional però, se m'ha encarregat una feina i la faré. Ara mateix em dirigeixo cap a casa. Vaig a buscar el meu cotxe, el meu peugeut blanc.

No tardo massa en arribar. Entro a casa i menjo un tros de pizza recalentat que tenía de fa unes hores. Els casos m'obren l'estomac. Agafo una altre jaqueta més gruixuda. Fa fred als turons. I més als cementiris. Agafo també un parell de mantes per si toca dormir al cotxe i marxo.

Estic vinticinc minuts per una carretera perduda per els turons, vinti cinc minuts de Lester Young amb la gran Billie. Dos solitaris que es van trobar i que la música els feia sentir menys sols. Em sento entre ells quan els escolto.

El poble no té més de cent cases, molt poques habitades ja. Miro el rellotge. Són les dues de la matinada. No hi ha ni una llum. Millor, així podrè treballar sense problemes. Aparco al costat del cementiri. Baixo del cotxe i obro el maletero. Trec del maletero un pic i una pala i salto la valla del cementiri.

Segons m'ha dit el marit es troba enterrada amb la resta de la família. M'acosto cap a la seu sepulcre. M'estranya molt. M'ha comentat l'home que va morir fa una setmana. Per tant va ser enterrada fa entre 5 o 6 dies com a molt. El terra no sembla estar gens remogut. Una planta que envolta tota la tomba ho correvora. Aquest sot no ha estat destapat en al menys un mes. Algo no comença a encaixar en aquesta història. Potsé m'he equivocat de lloc. Em recorro tot el cementiri. Res. No un sól moviment de terra. No és possible. Ho tinc tot apuntat. Aquest és el lloc. El poble. La tomba. La Joana hauria d'estar enterrada aquí. Bé, no ens precipitem. Demà anirè a l'ajuntament, consultarè els papers. També aniré a l'Hospital on va ser atesa. Demà serà un dia de papers. Millor anar a descansar una mica.

Arribo al cotxe i torno cap al meu apartament. A la tornada no hi ha música. Només preguntes. Arribo a casa i m'adormo sobre el meu llit.

(continuarà...)

pD:Ja us aviso que el segon capitol tardarà...

Campions!!!

2006-05-20T18:38:00.000+02:00

Bueno, això no va pel barça ni re. Simplement hi ha assignatures 'cracks' que arriben massa tard a la carrera, quan casi ja estàs acabant. Una d'aquestes és Bridge, si, el joc de cartes de senyoritos anglesos.

Doncs aquest divendres vam fer a terrassa una pool ( competició ) amb la gent de la UPc-Terrassa. I per sorpresa nostre vam guanyar nosaltres ! Quan a clase normalment quedavem entre la segona meitat...o sigui q la sort va venir quan tocaba!:)

The Zombies

2006-05-18T23:00:00.000+02:00

Vaig conèixer als Zombies molt tard, diriem que.. farà menys d'un any. Els vaig descobrir al cine, amb la peli "Dear Wendy" ( senzillament brutal ) i ja no els he parat d'escoltar desde llavors. No només en Lars von Trier( fan confessat de the Zombies) els va escollir per el guió de Dear Wendy, sino que el genial Wes Anderson també posa un aprell de temes seus a Life Aquatic.

Should I try to hide , the way i feel inside?
My heard, for you,
Would you said that you,
Would try to love me too?

In your mind, could you ever be
really close to me?

I can tell the way you smile
if I feel that I, could be sudden then,
I would say the things I want to say tonight,

But if I can see, that you really care for me,
I'll dream, that some day you'll be really close to me,

I can tell the way you smile
if I feel that I, could be sudden then,
I would say the things I want to sya tonight,

But if I can see, that you really care for me,
I'll keep trying to hide the way I fell inside...

The Way I feel Inside-The Zombies

La democràcia parlamentaria ( 1984 )

2006-05-15T16:43:00.000+02:00

Recordo perfectament el dia que vaig descobrir que al món hi existien lleis. Aquell dia el món s'em va caure a sobre. No entenia perquè les necessitavem. 'Si tothom respecte a la resta, perquè necessitem que tot estigui regulat?' vaig preguntar, i em van contestar que estava molt bé pensar així, però que no podia partir de la base que tothom era capaç de respectar a la resta. Sempre he sigut algú que es pregunta moltes coses, masses a vegades, i això em va generar més preguntes. “I com sabem que els que fan les lleis no són gent que no es capaç de respectar a la resta?”

Llavors vaig tirar per una altre banda. Molt bé, han d'existir lleis, hi han de ser perquè hi ha de tot al món i ens hem de posar d'acord. Molt bé, m'empasso tot el rotllo de la democràcia parlamentaria, que si el el govern es la veu del poble que si no se quantos...I llavors arriba el dia de votar. Perfecte, tries un candidat, tots amb el somriure profident, prometen la lluna. I et preguntes: “ No ha de ser el meu portaveu? Per què cony m'està prometen noseque? “ Bueno, tot resignat votes confiant en que algo passi. Ja has participat. Ja ets una dada. Un número més. Un tros de percentatge que els hi donarà una butaca. Molt bé, una butaca perquè participin en nom teu. Perfecte.

I arriba una votació. Si el tema no interessa que sigui tractat de manera pública, tu tranquil que no te n'enteraràs que estan fent aquella llei fins que ja hi sigui. Els mitjans de comunicació se n'encarregarán. En canvi si pot beneficiar a un partit o un altre tu tranquil que els sentiras a totes les cadenes i diaris. Tot si val per la butaca.

Llavors vaig pensar, perquè no votem les lleis directament nosaltres? Als que ens afecta realment. Tothom s'em va fotre a riure. 'Però si estariem cada dia votant” em deien. I què? Millor això que no que fotin el que els hi don la gana. Molt bé, si no sembla bé no sembla bé, em sembla perfecte. Llavors en resum...votarem cada quatre anys ( temps suficient per declarar un parell o tres de guerres ), no participarem massa activament ( no sigui cas que trepitjem els interessos de la nostra veu ) i farem el que diguin les lleis ( sigui la tonteria que sigui ). Em sembla perfecte. El món que havia somiat desde sempre. La democràcia parlamentaria és la llum que enlluerna el meu camí, és el bé personificat, és la solució a tot. Em sento com en una novel·la de Orwell..sabeu quina?

I última.. ( XVI )

2006-05-14T17:26:00.000+02:00

En Marc es va incorporar mentre la Marta obria la porta. Una bocanada de aire fred va entrar, gelant tots els vidres i tots els mobles de la casa de manera que tot va cruixir. En Marc també. Va haver de taparse ràpidament amb la manta que tenia sobre el sofà i s'abraçà les cames tot encongit. La Marta no va mirar enrera. Va sortir a fora i la porta es va tancar de cop.

Un cop el calfred general que recorria el cos d'en Marc va passar es va aixecar. Va anar cap a la finestra amb la manta per sobre. Va passar la mà pel vidre entelat i veiè com una taca de color fosc es movia entre la neu, una taca que semblava ser la Marta. Va desapareixer.

Ell es va tornar a asseure al sofà. Ara estava sol, sol esperant que algo passès. No es plantejava portar la iniciativa en res. Simplement esperaria. Però quan? minuts? hores? Dies? No ho sabia. Només sabia que simplement esperaria. El que calguès.

Primer van ser minuts. Estirat al sofà.

Després van venir hores. Hores que passava estirat, llegint llibres que trobava pel menjador, cuinant el que trobava a la nevera...

I finalment van arribar els dies. Dies que passaven. Ell cada vegada es trobava millor. anava recuperant energia. Les ferides se li curaven. Menjava el que calia. Ho feia tot a la casa. Tot menys una cosa. Hi havia una porta que estava prohibida: la del labavo de dalt. Continuava tancada i no hi pensava entrar.

Però tot va canviar el quart dia d'espera. Aquell dia el sol va sortir. En Marc va treure el cap per la finestra i si. El sol era allà. El cel ja no era gris, sinó blau. Ara la neu era maca, maca de veritat.

Aquell dia en Marc va sortir a fora, va sortir a tocar la neu. Va sortir a buscar la Marta i el seu pare, va anar a veure el lloc de l'accident. Però. Res era allà. No sabia on era res. No sabia on era tot. Estava perdut en una casa al mig de la muntanya sense saber per on anar.

Resignat per haver estat incapaç de trobar la Marta ,en Marc va decidir fer alguna cosa de profit. Va treure el pic i la pala del magatzem. Es va armar de valor i va entrar al lavabo. No cal comentar com va trobar el cadàver i com entre nauseas el va portar al jardí i l'enterrà. L'enterrà sota un gran arbre. Una vegada va acabar va jeure al costat de la tomba i va mirar la gran vall que s'extenia enllà.

Un soroll circular i repeteitiu s'acostava desde força lluny. En Marc es va aixecar. Un helicopter groc s'acostava cap a la muntanya.

Merda es digué a ell mateix. S'havia acabat tot. La realitat existia fora de la casa. El món real l'havia vingut a buscar. Havia passat masses dies sol o ben acompanyat. S'havia arribat a creure que algo canviaria. S'havia arribat a imaginat vivint d'una altre manera. Pensant d'una altre manera. No. Tot seria igual.

Olvidate de mi

2006-05-12T18:55:00.000+02:00

¡OLVÍDATE DE MÍ!
(Eternal sunshine of the spotless mind)

Sincerament peli brutal. No us explicaré res perquè es disfruta veientla. Pels que creguin que en Jim Carrey es un actor que no serveix per res ( cosa q en algunes pelis fa pensar...) mireu-vos aquesta, perquè fa un paper fantastic, així també com la Kate Winslet.

En fi, si teniu la oportunitat mireu-la.

Marxo q faig tard!!

De viatge per el nord

2006-05-09T20:18:00.000+02:00

Aquesta foto sempre m'ha molat, del viatge que vam fer per el nord farà ja molts estius ( memòria de peix...ja no recordo quants...tres?). Helena, treu el cap!! q apart dels estudis tb hi ha altres coses!! :P ( sé que no ho llegirà, pq mai entra...pro em venia de gust penjar aquesta foto ).

la cara de rallats fa justicia al cansament del viatge..

Mirant lo inevitable ( XV )

2006-05-07T11:30:00.000+02:00

La Marta segueix estirada al sofà, amb els ulls oberts mirant a l'infinit. Té un cadàver d'un camioner al lavabo del pis de dalt. No sap com encaixar aquest fet. En Marc dorm, no és que no li hagi afectat el suïcidi d'en Jordi, però ha estat un dia molt llarg per ell. Ha patit una accident, té el cos fet caldo, i ha posat un cadàver a la banyera. Un dia diferent al que està acostumat. Així passa tota la nit. Ni una sola vegada la Marta acluca l'ull. No pot. Cada vegada que sent un soroll es mira la porta amb l'esperança que el seu pare entrarà en qualsevol moment amb la solució a tots els problemes.

Masses hores fa ja que ha marxat. La Marta no pot evitar patir. Els temps no millora. Per distreure's una mica desideix anar a fer algo per esmorzar. No és que mirant per la finestra s'adoni que ja és de dia ( ja que està completament gris el dia ), però ho sap per la hora, són els set del matí. D'un dia que sembla no acabar mai.

Va a la cuina i fa unes torrades. Unes torrades, fa té i també fa café. Ho posa tot en una bandeja i es dirijeix cap al menjador, on en Marc dorm estirat en el sofà. La olor del café el desperta.

-Bon dia...- diu en Marc- he dormit molt ?

-Força, però ja t'ha nat bé, segur que ara et trobes molt recuperat.

-Bueno, encara m'estic refent dels cops, i ara m'els noto més que mai.

-És l'ho normal, ara et sortiràn tots els blaus, però s'et començaran a tancara les ferides, que ja és bo.

-Si. Té molt bona pinta.

-Gracies,Aquí tens torrades i ara porto una mica d'embotit.

-No tens mermelada o mantega? Ara no tinc el cos per embotit..

-Si.

Ella tampoc tenia el cos per res. No pensava menjar, no ho podia ni intentar. Al cap de res en Marc ja menjava una torrada amb mantega i sucre. Més a poc a poc que mai.

-Prent-'ho amb calma, però ara és important que mengis.

-Si, vaig fent....- va fer un queixalada - ..ha tornat el teu pare?

-No, fa moltes hores que ha marxat ja...

-Tranquila segur que arriba en un moment o altre.

La Marta s'aixeca i comença a donar voltes per l'habitació. El negit va pujant mica en mica fins a arribar a explotar. S'ha d'asseure, la situació pot amb ella.

-Marc, sortirè a buscar el meu pare.

En Marc mira per la finestra.

-Estàs segura? La tempes no ha parat ni una mica... és perillos.

-Ho sé, però no puc aguantar ni un moment més aquí dintre. No puc continuar sense fer res veient com algo li pot haver passat al meu pare.

-No crec que sigui el millor que puguis fer...

-No tardaré, tu tapa't bé i descansa. Tornaré en una estona.

La Marta es posa l'abric, el gorro, els guants...En Marc s'ho mira amb cara de preocupació. El temps està molt malament. Ell si que no pot fer res. No duraria ni 5 minuts allà fora. No amb aquestes ferides.

( continuarà...)

Quan més lluny vas, més aprop estas.

2006-05-04T12:08:00.000+02:00

Un pas,
dos passos,
tres passos,
quatre passos,
cinc passos,
m'entrebanco.

Torno a aixecar-me,
sóc lluny, cinc passos lluny,
miro enrera i ja no hi és.

sis passos,
set passos,
vuit passos,
nou passos,
un precipici.

No puc caminar més.
si que puc.
Canvio el rumb, ara baix cap a l'est.

La solitut de la montanya ( XIV )

2006-05-03T12:12:00.000+02:00

Capítol 6

Aaaaarhhggg....

Un crit que ve de dalt. La Marta es gira i s'aixeca. En Marc s'incorpora. Els dos es miren preocupats. En Marc s'aixeca tot lo ràpid que li permet el seu cos destrossat i pujen les escales en tres vots cadascún. La Marta va primera. En Marc la segueix com pot.

Hi ha poca llum, però la suficient com per veure el rastre de sang al terra. Aquest travessa tot el passadís de banda a banda. Sembla com si un llafiscós cuc hagués passat per allà. Un cuc vermell. La Marta obre depressa la porta de cap on porta el rastre. Aquesta es queda bocabadada mirant a dintre, no reacciona. En Marc s'acosta a la porta i mira dins.

És el lavabo. El rastre de sang arriba fins a la pica, on hi ha el cadàver estès d'en Jordi. Totes les ferides del cos les té obertes, tot i que ja han deixat de sangrar la majoria. La majoria, però ni una que raja més que mai. Té un ganivet a les mà esquerra, una simple navalla suïssa, és plena de sang. L'altre munyeca la té oberta. De bat a bat. No para de rajar al igual que la aixeta de la pica que està oberta.

A terra, al costat del seu cos hi ha un relotge.

La Marta segueix bocavadada mirant l'escena, en Marc tampoc sap com reaccionar. Quin paper ha d'adoptar? El de dur i segur? I intentar netejar tot allò mentre pensa que ha passat ? I intentar tranquilitzar a la Marta? Potser és el paper que hauria de fer, però ell està més espantat que mai, més que ningú s'hi ha sentit mai. No ha sigut mai un home dur, ni segur. La única reacció una mica activa que se li acudeix es seure i mirarse l'escena mentre pensa que fer.

Passen tres minuts. Els dos segueixen igual contemplant l'escena sense poder reaccionar.

-No ha deixat cap nota de suïcidi ni res?- digué en Marc per trencar el silenci.

La Marta com per art de magia reacciona i s'acosta a en Jordi, estès en el terra vermell. S'el mira, i li remena les butxaques i els voltants del cadàver.

-No...entèns algo?

-No.

En Marc s'aixeca i s'acosta a on està la Marta. Li treu el ganivet de les mans i el deixa a la pica. Apaga l'aixeta.

-Que fem?

La Marta mira per damunt de la banyera, a la finestra. Mira cap a l'exterior. Espera que el seu pare torni aviat, però el temps està empitjorant.

-Esperem al meu pare, ell sabrá que fer. No crec que trigui massa. Deixem-l'ho a la banyera de moment.

En Marc s'acosta al cos i li agafa els peus mentre la Marta li agafa el cap. Entre els dos l'aixequen amb molts problemes. Sort que la banyera és allà al costat. Sort, perquè cap dels dos podria donar un pas més.

El deixen caure, intenten que sigui suaument, però l'esforç els fa deixar-lo anar bruscament. Netegen una mica la resta del lavabo, fregant el terra intensivament durant un bon rato, ja que no hi ha manera de que la sang desaparegui.

Tanquen la porta del labavo i tornen a baix. S'asseuen al sofà, els dos rendits. No s'han tornat a dir ni una paraula mentre treballaven. Están els dos en un estat de xoc. No entenen res. Perquè s'ha suicidat el Jordi? Qui és en Jordi? Quina relació tenia el rellotge en tot això? Perquè el pare de la Marta havia arriscat la vida per un home que s'anava a suïcidar? On anava en Jordi? Que feia aquí ? Perquè cridava que era mort?

Preguntes sense resposta que rebotaven pels dos caps. Només una importava a hores d'ara. Estava bé el pare de la Marta? Amb el temporal que hi havia fora seria difícil resistir masses hores. Les baixes temperatures eren criminals. Els dos esperaven que aquella tempesta acabès avait. Ja no feia tanta gracia la solitut de la montanya.

( continuarà..)

Espaguetis - Llagostins

2006-05-01T14:57:00.000+02:00

Buff...feina temps que no recordava un cap de setmana tan freak com aquest.. en serio. Bueno, tot ve de que ens vam presentar dissabte al Sanvi Films ( Festival de Curts de St Vicenç ) en una categoria maratoniana de fer un curt en 11 hores. Al matí et donaven un parell de premises i tenies fins les 9 del vespre per entregar-lo. No vam parar en tot el dia i vam entregar el curt a les 9:15 fent un rally a tota castanya epr arribar a l'hora...i lo bé que ens ho vam passar.

El curt que vma realitzar va ser una comedia muscial sobre com un Professor d'universitat acabava treballant en un restaurant d'un golf..sisi, i tot en un minut i amb cançons i tot. Van haver-hi 8 curts entregats al final del dia, dels quals va sortir un guanyador ( sincerament no era el que m'agradava més...visca l'spoonhunter! ), i una entrega de premis. En fi, que esperem repetir l'any que ve en aquesta categoria ja que és una autentica bogeria!!!

Espaguetis, llagostins

foundie i pasta fina
espaguetis,llagostins..
això és el que m'agrada cuinar a mi!

Hooligans!

2006-04-25T19:53:00.000+02:00

Buff, qui m'havia de dir a mi que acabaria tocant en un recopilatori de Ska en homenatge al fubtol...si es que... Però fa gracia eh, és el primer discu en tirada una mcia llarga on toco. Compartir disc amb gent com el gran Laurel Aitken ( que en pau descansi...), el mític Dr Ring Ding o gent que no m'agrada massa però que té un nom força gran en la escena com Bluekilla, The Busters o Bad Manners. Ocupem la canço número 15, força endarrera i discrets, però segur que aquest gran tema "Terrace Warfare" ( d'en Xevi ) ens ajuda amb la conquesta per part de les cabres del territori Europeu!

http://home.arcor.de/fabsquad/skandal5/presskit.html

Camins sense descobrir ( XIII )

2006-04-24T20:51:00.000+02:00

Va passar un bona estona fins que en Jordi es va tornar a adormir. Les múltiples ferides de tot el cos no li paraven de rajar, i amb el moviment que havia fet encara si li havien obert una mica més. No semblava pas que les gasses i les venes i fessin massa, però no podien fer res més.

En Marc mentre en Jordi cridava de manera esfereïdora sobre la seva mort i que no s'en salvaria entre crits horrorosos no va tenir més remei que aixecar-se del llit i anar al passadís. No va poder contenir-se, aquella situació el va marejar com mai. Va sortir al passadís i es va asseure a terra. Va intentar tapar-se les orelles però els crits penetraven la seva carn i l'horroritzaven, només la veu de la Marta que intentava tranquilitzar a en Jordi li donava un respir. No podia més, necessitava respirar. Es va aixecar del passadís i va seguir caminant escales avall. Va apropar-se al sofà i va agafar una manta que hi havia allà, s'embolcallà amb ella i va seure al sofà tot arronsit.

Els crits van parar. Així que van parar es va estirar al sofà i va caure en un somni profund.

El somni d'en Marc

Hi ha un gran desert, un desert inmèns on no es vu el final. Ell es troba al mitj de tot. Va vestit amb roba d'abric, així que el primer fa és treure-sela tot, menys els calçotets. Encara té calor, té molta calor i molta sed. A la llunyania hi ha una cosa que brilla, sembla el reflexe d'un mirall o alguna cosa així.

Instintivament en Marc camina cap allò que brilla, passa una estona caminant quan es topa amb un genet a camell. Ell se li acosta tot demanatli una mica d'aigua. El genet baixa del camell i treu la cantimplora, li dona una mica d'aigua. En Marc mentre beu s'adona que la forma del cos d'aquell genet li dona una sensació estranya. S'adona que es tracta de una dona genet. Ella es treu el gran turbant que li tapava la cara. Té els ulls més impresionants que en Marc mai ha vist. De cop s'adona que la idea de deixar els pantalons enrera ha estat mala idea. Es cobreix com pot. La noia li pregunta que a on va. Ell li respon que no ho sap tot vermell. Ella li diu que el camell el portarà a on hagi d'anar. Ella marxa caminant i en no res ha desaparegut. En Marc pensa que hagués preferit que fos ella i no el camell el que la portès on hagués d'anar.

En Marc puja al camell com pot. El camell se li posa a parlar i en Marc es queda flipant. No se li acudeixen paraules per respondre-li, ja que mai ha parlat amb un camell i la idea el sobta bastant. No sé on vull anar, li diu.

Com que no saps on vols anar ens quedarem aquí fins que triis algo diu el camell. Així que arriba la nit tot esperant que es decideixi. En Marc comença a tenir fred, així que ja té un lloc on anar, a buscar la seva roba. Van amb el camell tot xino xano fins on hi havia la roba. Però ja no hi és. En aquell moment apareix la Marta tot vestida de genet dalt d'un impresonant camell. Marc, et trobes bé?

En Marc obre els ulls.

-Estaves parlant en veu alta. Deus tenir febre.

it was then that I knew that I won't never love her but I'll allways be with her.. (Neatly)

2006-04-22T13:26:00.000+02:00

Hi ha gent que neix amb do especial, normalment aquest do va acompanyat d'alguna mancança ja que ningú és perfecte. Avui vull parlar de , per mi, el millor cantant i compositor ( no serà per calitat, pero té el seu so molt particular ) de l'escena americana, en Vic Ruggiero. L'altre dia en xevi em va passar l'ultim discu que ha tret en Vic en solitari i he flipat simplement.

Aquest home és el cantant de tota la vida dels Slackers, és bàsicmanet l'ànima del grup, ja que la majoria dels temes són seus i és el que li dona aquella veu tan especial que fa que soni a Slackers. També és un colaborador típic de tota l'escena 'underground' jamaicana o rockera de Nova York. Ha colaborat en discos de New York Ska jazz Ensemble, David Hillyard, Rancid... Ser l'ànima de, per mi, el millor grup de música jamaicana actual ( amb permis dels Hepcat...que sembla que tornen..) ja diu molt.. però sentint aquest disc en solitari descobreixes que és un xaval obert a tota mena d'estils i que no es tanca en lo jamaicà.

El disc 'Living in Sin/Understanding New Jersey' és brutal, en una paraula. Segurament és molt diferent al que la majoria escolteu.. és un disc de Rockabilly i Country. Entra molt bé el discu, no hi ha més paraules. Simplement s'ha d'escoltar.

La cua del peix

2006-04-19T15:26:00.000+02:00

Quan intentes escriure algo és inevitable pensar en qui ho llegirà, en que pensarà quan ho llegeixi, en si ho llegirà algú, en si vols que ho llegeixi algú. I això va molt malament, per que t'ajuda a tallarte, fa que el que escrius no arribi a tothom de la mateixa manera. Però potsé també ho vols. No ho sé. És el que anomanem autocensura. Jo m'en faig molta i després arribo aquí i nose que penjar perque suposo que no tinc ganes que tothom llegeixi tot el que escric. O si.

Per mi cada petita decisió és un debat internt interminable. Si he escollit algo, després penso que hagués passat si no haguès escollit allò. Ojalà sempre hem pogués deixar que el riu m'anés portant. No pendre cap decisió seria la gloria...però llavors em sentiria un titella que no té ni personalitat, ni somnis, ni ganes ni res de res. La qüestiò és: Pendre decisions o no?

El peix que es mossega la cua :)

Aquests dies em sento molt perdut...

2006-04-17T23:38:00.000+02:00

4 8 15 16 23 42

Surfin' all around!

2006-04-17T22:08:00.000+02:00

S'ha acabat la setmana santa, de les més vagues que recordo...en fi, demà tornem a la 'dura' rutina . La veritat, una part de mi en té ganes.. però un altre continuaria passant les hores descansant.. si és que...

En fi, que ja s'acosta l'estiu! que ja el tenim a tocar...i que millor que per aquesta època recuperar la música surf que tenia enterrada entre tants mp3.... i el mateix dia que els recupero va i vaig al clap i sonen els meus estimats Beach Boys ( sonen sempre.. però no sempre els sento..o casi mai...putu submarino que és la sala de dalt...ara si... un puret tp va malament de tant en tant...) . En fi, que es respira a l'ambient, la primavera ja és aqui i l'estiu està a tocar...un últim esforç!

les 12 ( XII)

2006-04-14T20:27:00.000+02:00

Després de uns dies de tranquilitat i relax a Salou on he pogut escriure algunes coses que tenia en ment torno amb la història. Espero que tots i totes hagueu tingut unes bones vacances de St Santa!

Capítol 5

-I tu que en penses de la neu?

-Doncs que és una putada, perquè per culpa seva estem incomunicats.

La Marta va somriure després del comentari d'en Marc. Aquest es va portar la taça de té a la boca i en va beure una mica. No va poder evitar fer mala cara. Va mirar si la Marta l'havia vist fent-la, ja que no la volia ofendre, però aquest mirava cap a una altre banda. Potser l'havia vist, però dissimulava molt bé, va pensar en Marc.

-A mi m'agrada estar incomunicada, em sento més viva. Depenc més de mi mateixa.

-Suposo que si, jo no seria aquí si depenguès de mi mateix i prou. Si no fos per tu estaria ben mort i congelat. No és dolent dependre de la resta.

-No, no és dolent, però em fa sentir millor.

-Per cert...encara no t'he donat les gracies per tot.

-Tranquil, ja em convidaràs a un gelat quan poguem baixar al poble!

En Marc va somriure. La posició en que estava el començava a molestar, no podia estar incorporat massa estona, així que va treure el coixí i amb l'ajuda de la Marta es va estirar.

-Què feies per aquí dalt?

-Anava cap a la muntanya, volia agafar la ruta pel coll per arribar abans.

-Ja, això m'ho imagino, però... a que et dediques?

-Ah...a res. Simplement viatjo.

-Simplement viatges?

-Si, no m'agrada ser massa temps al mateix lloc. I vaig canviant.

-Qualsevol diria que escapes d'alguna cosa.

-Es pot dir que si. Escapo de mi mateix.

La Marta va somriure.

-No té sentit escapar de tu mateix. No veus que és impossible?

-No ho he pensat prou. No escapo de mi mateix, intento buscar-me a mi mateix.

La Marta no va poder contenir el riure.

-Ho sento...però és que tanta tonteria em fa riure.

En Marc va callar de cop. La Marta al veure que el comentari no havia sigut de bon gust va intentar contenir-se i es va dirijir a en Marc.

-Ei, perdona, no volia ofendre't.

-No,...simplement m'adono de que tens raó, només dic que tonteries, excuses per no afrontar la realitat. No puc amb la vida moderna Marta, sóc un fill de una societat benestant, sóc un nen de 25 anys que no vol fer-se gran i que enlloc de afrontar el futur com els meus pares van fer m'escapo de tot.

-I no tens cap somni?

-Que vols dir?

-Vull dir.. no t'agradaria fer res de res?

-No...vull dir si. El que estic fent ara m'agrada, però no m'omplirà mai el plat. Més aviat me l'està buidant. La vida que porto portant les últimes setmanes m'ha fet sentirme més viu que mai, però.... no viuré mai d'aixo.

-La recompensa només ve després de l'esforç.

-Aquesta és la realitat.

-Si.

-El problema saps quin és? Que jo he tingut el temps necessari per ferme aquestes preguntes. Si no tens el menjar al plat, treballes i no et preguntes. Si tens menjar al plat sense esforç acabes com jo, no tinguent objectius.

-Ho remontes tot a la teva infància?

-Crec que en la majoria de problemes tot ve d'allà. I sincerament, dubtu que sigui un cas únic.

-No, ets dels pocs que ha tingut el valor de fugir de la seva realitat.

-Jo i el meu context.

La Marta va somiure. Els dos es van quedar uns instants callats. Havien sortit moltes coses en aquells minuts i els dos intentaven posar en ordre tot allò. Havien conseguit per un moment fugir de la realitat del moment, ell, malferit i amb ferides encara sangrants i ella amb el pare sota la neu.

Llavors i van tornar els dos alhora, al atrapar-se les seves paraules, trepitjant-se un a l'altre mutuament l'única cosa que va sorti va ser una rialla conjunta. En Marc va conseguir la inciativa.

-Marta, i tu que hi fas aquí dalt?

-Sempre que puc pujo a passar uns dies amb el meu pare. Bé, vinc a passar uns dies sola, ja que el meu pare es tanca a la seva habitació amb els seus asumptes la major part del dia. M'encanta la muntanya i veure nevar.

-Sempre que tinguis una bona finestra, una bona llar de foc i una bona manta eh! *cough cough...va començar a tossir *

-Si, suposo que és imprescindible!

De cop una veu de ultratomba va començar a sonar. Venia del llit del costat. Era l'home corpulent. La Marta es va aixecar a comprovar com estava l'home que encara no havia donat senyals de vida. Va comprovar les constants. Estava bé. Respirava. El cor anava força bé. Les hemorragies semblaven haver disminuit.

-Sóc mort....sóc mort......- deia en Jordi en un estat entre el subconscient i la realitat.

-No ets mort....- digué la Marta - ... el meu pare està en camí.

(continuarà...)

L'altre banda

2006-04-04T16:53:00.000+02:00

L'Altre Banda

I a l'altre banda hi ha la solució a tot,
hi ha totes les respostes, totes les solucions,
només cal pujar, amunt i amunt,
cada vegada veuràs els problemes més enrera,
però encara hauràs de seguir pujant,
amunt i amunt...

Quan siguis a dalt de tot et pararàs un moment,
miraràs avall i veuràs el que t'espera,
veuras les respotes, veuràs les solucions,
allà hi serà tot, però el camí de baixada serà igual de complicat,
realment creus que mai arribaràs a baix de tot?

Si hi arribes mai, envia'm una carta
que jo serè a dalt del coll, amb un peu a cada banda,
mirant-me per una banda els problemes,
per l'altre les solucions,
estaré esperant a un cop de vent,
un cop de vent que em dongui l'empenta per baixar.

Antic proverbi Aixenc, Cot

Tots els camins no porten a Roma..( XI )

2006-04-03T16:13:00.000+02:00

Bé, aquí continua la història...com que ningú va endevinar lo dels titols he decidit sudar del tema i avui le titolat aixi...i diràs..perque? Doncs no ho sé. Però és veritat,no?

El vent no deixava que l'home es moguès amb massa facilitat, era una lluita continua. Ell contra el vent i el fred. L'ho del fred ho tenia superat, anava molt ben abrigat i s'havia criat amb baixes temperatures. Però tot i així no estava acostumat a moure's en aquelles condicions. A part, l'edat no perdona tampoc.

Les cames cada vegada podien menys. Al voltant, tot era neu, ja no divisava res més que blanc. L'horitzó era blanc, els seus guants eren blancs, el seu voltant era blanc. Ja no es veia ni els peus ja que la neu li arribava pels genolls. Tot i així ell avançava, la vida d'algú depenia de que ell avancès i tot i que haguès d'arriscar la seva vida ho faria. Bé, de fet ja l'estava arriscant la seva vida. Feia dies que dissimulava fent veure que tenia un costipat, però ell sabia que era més. La seva filla no.

En mig del no res blanc li va agafar un atac de tos. Un atac que li va fer caure a terra la llanterna de la tremolor. Era tal l'atac que es va caure de genolls mentre tossia i tossia sense parar. Va començar a caminar com va pogues, mig de genolls mig dret avançava contra corrent. El vent li venia a la cara i cada vegada que parava de tossir el nou aire li portava més ganes de tossir. Va seguir avançant com va poder, en aquell moment ja no pensava en el noi que moriria si no arribava al poble, només pensava en ell. Estava defallint, necessitava repòs, necessitava trobar un lloc on parar.

Sense llanterna i com va pogues va seguir avançant, caient cada pocs metres i tornant-se a aixecar, sempre tenàs i tossut. Va ser llavors quan, en la llunyania, va veure el gran camió volcat. Era el refugi perfecte. Es va acostar com va poder.

Estava bolcat de costat, o sigui que obrir la porta de darrera resultava tot una maniobra, si a més portava uns guants d'esquiar i el fred del moment resultava algo impossible. Per molt que ho provava no podia, no conseguia obrir-ho. Potsé està tancat amb claus, es va dir.

Llavors es va dirigir com va poder fins a la cabina del pilot, on pensava trobar les claus. Va entrar per dalt, la única manera d'entrar si no es volia fer un salt i entrar per la finestra del conductor, cosa que en aquell estat no es podia ni contemplar.

Les claus eren posades. Les va agafar i va tornar cap a darrera. Va donar un parell de voltes al pany i semblava que estiguès obert. Ara només li faltava un sobreesforç de força per aixecar la pesada porta. Va fer quatre intents, no tenia prou força.

Al cinqué ho conseguí fentse una rascada amb tot el braç, res greu, però si aparatòs. Va entrar corrent i va tancar com va poder la gegant porta metàlica. A dins no hi feia massa fred, fins i tot si podia estar bé, el resguard del vent s'agraïa molt. Ja no tenia lot, així que amb prou feines podia veure res, només veia caixes i caixes, que amb el cop havien anat a parat a tota mena de racons del compartiment. Estava tot totalment desordenat. Va intentar seure on va poder per recuperar-se una mica. Es va asseure sobre algunes de les caixes. Va començar a respirar lentament i a tranquilitzar-se, tenia el cor a mil.

Van passar uns minuts i ja estava més recuperat. En aquell moment va notar una cosa per terra, se suposava que trossos del que contenien les caixes. Va baixar la mà i va recollir algo que semblava un paqueta, un paquet de cartró. S'el va portar a la falda i el va començar a obrir, no veia que hi posava a la caixa però li era igual, una vegada obert ja notaria que era.

I ho va notar, al obrir la capsa de cartró va notar que a dins hi havia una gran bossa que ocupava tota la dimensió de la capsa. Semblava que la bossa continguès algo, però ben bé no s'havia de que es tractava. Al notar el tacte del material de dins es va espantar de cop, el seu passat com a metge l'havia fet veure moltes coses i allò no era medicina precisament.

(continuarà..)

Calçotada 2006

2006-04-02T16:46:00.000+02:00

I ja que estem actulitzant aquí unes quantes fotos de la calçotada 2006. A veure quan repetim algo semblant!! Al menys un altre partit de futbol de costellada l'hem de fer eh!

Noam Chomsky

2006-04-02T16:08:00.000+02:00

Ja fa forces dies que no actualitzo, aquesta última setmana ha estat un nar i venir de tota mena de coses i no he tingut ni temps ni ganes de fer res més. Aquesta setmana continuaré amb la història que he deixat a mitges, ja que encara no estic massa convençut del que tinc a aprtir d'ara i ho vull revisar.

Avui actualitzaré amb alguns fragments de entrevistes a Noam Chomsky. La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser a clase, a LGA ( la asignatura que més creuada em va quedar ) on era un dels últims teoritzzadors de les gramàtiques. Però un dia mirant llibres a algún lloc ( no sé si FNAC, robafaves o on..) vaig veure un llibre seu i que no tenia res a veure amb gramàtiques ni amb coses teòriques. Vaig veure que en tenia molts de llibres i en vaig agafar un i desde llavors me n'he comprat forces. És bàsicament un analista del món actual, un dels pocs intelectuals 'anarquistes' ( no es considera anarquista, però només cal llegir uns quants llibres seus per adonarse per on van els tiros.. ) que planta cara a tot el que es fa al món, sobretot a estats units, relaciona mitjans i política i en fi, que per mi no té pèrdue. Aquí un fragment de entrevista:

P: ¿Qué consecuencias tendrán [los ataques del 11/s] en la política interna de Estados Unidos y en la autopercepción de los Americanos?

La política estadounidense ya se anunció oficialmente. Se le ha ofrecido al mundo una "elección severa": uníos a nosotros o "enfrentaos a una perspectiva cierta de muerte y destrucción". El Congreso ha autorizado el uso de la fuerza contra cualquier individuo o País que el Presidente establezca que esté involucrado en los ataques, una doctrina que cada sostenedor considera ultracriminal. Esto puede demonstrarse fácilmente. Preguntaos simplemente cómo habría reaccionado la misma gente si Nicaragua hubiese adoptado esta doctrina después de que Estados Unidos rechazara las órdenes de la Corte Mundial de cesar su "uso ilegal de la fuerza" contra Nicaragua y de que pusiera el veto a una resolución del Consejo de Seguridad que invitaba a los Estados a observar la ley internacional. Y ese ataque terrorista fue mucho más violento y destructor que la atrocidad actual.

En cuanto a cómo se percibe la cuestión aquí, esto es mucho más complejo. Habría que tener presente que los medios de comunicación y los intelectuales generalmente tienen sus propios órdenes del día. Además la respuesta a esta pregunta es en gran medida una cuestión de decisión: como en mucho otros casos, con dedicación y energía suficiente pueden anularse los esfuerzos para estimular el fanatismo, el odio ciego y la sumisión a la autoridad. Todos lo sabemos muy bien.

P: ¿Espera Usted que Estados Unidos cambie profundamente su política hacia el resto del mundo?

La respuesta inicial ha sido la de llamar a la intensificación de las políticas que llevaron a la furia y al resentimiento que proveen el trasfondo de apoyo para el ataque terrorista, y la de llevar adelante de manera más intensiva la agenda de los elementos más duros del liderazgo: aumento de la militarización, autoritarismo al interior del País, ataque a los programas sociales. Hay que esperarse todo esto. Además los ataques terroristas y la espiral de la violencia que éstos muchas veces engendran, tienden a fortalecer la autoridad y el prestigio de los elementos más duros y represivos de una sociedad. Pero no hay nada de inevitable en la sumisión a este curso.

P: "El mundo ya no será igual después del 11/09/01”. ¿Piensa Usted esto?

Los horribles ataques del martes representan algo bastante nuevo en los asuntos mundiales, no por su tamaño y carácter, sino por su blanco. Para Estados Unidos, ésta fue la primera vez desde la guerra de 1812 en que su territorio nacional se ha visto atacado, hasta amenazado. Sus colonias han sido atacadas, pero no el propio territorio nacional. A lo largo de estos años Estados Unidos ha virtualmente exterminado a la población indígena, ha conquistado la mitad de México, ha intervenido violentamente en la región que le rodea, ha conquistado Hawaii y las Filipinas (matando a cientos de miles de Filipinos) y especialmente en el último medio siglo ha extendido su recurso a la fuerza a una buena parte del mundo. El número de las víctimas es colosal. Por primera vez los cañones han sido apuntados hacia el otro lado. Lo mismo es cierto por lo que se refiere a Europa, hasta de forma más dramática. Europa ha sufrido destrucciones mortales, pero por guerras internas, mientras conquistaba la mayor parte del mundo con extrema brutalidad. No fue atacada por sus víctimas externas, con raras excepciones (por ejemplo la IRA en Inglaterra). Por lo tanto es natural que la OTAN se reúna para apoyar a Estados Unidos; cientos de años de violencia imperial tienen un impacto enorme en la cultura intelectual y moral.

Es correcto decir que se trata de un acontecimiento nuevo en la historia del mundo, no por el tamaño de la atrocidad – lamentablemente - sino por el blanco. Es una cuestión extremadamente importante el cómo Occidente elija reaccionar. Si el rico y poderoso elige atenerse a sus tradiciones de cientos de años y recurre a la violencia extrema, contribuirá a la espiral de la violencia según una dinámica acostumbrada, con consecuencias de largo plazo que podrían ser espantosas. Desde luego esto no es de ningún modo inevitable. Un público despierto al interior de las sociedades más libres y democráticas puede enderezar las políticas hacia un curso más humano y honorable.

( i que va passar realment.....guerra de Irak-> "...i el rico y poderoso elige atenerse a sus tradiciones de cientos de años y recurre a la violencia extrema, contribuirá a la espiral de la violencia según una dinámica acostumbrada, con consecuencias de largo plazo que podrían ser espantosas" )
____________________________________________________________________

Extret de:

http://www.rebelion.org/chomsky.htm

http://www.galeon.com/bvchomsky/textos.html

http://www.fmmeducacion.com.ar/Historia/Irak2003/irakentrevistachomsky.htm

La conquesta del Hyde Park ( Londres 2004 )

2006-03-21T18:34:00.000+01:00

2004

Banda Arrepenjada ( X )

2006-03-21T12:12:00.000+01:00

Capítol 4

La habitació era completament a les fosques quan en Marc va orbrir els ulls. Es trobava molt malament, tenia vagos records del que havia passat en les últimes hores. Recordava haver tingut l'accident i haver arribat a veure una noia, però poc més. Va palpar una mica amb les mans. Es trobava sobre un llit, un llit antic. Casi no es podia moure del mal que li feia tot. Tenia gasses per tot arreu. Ja que no es podia incorporar va deixar la mirada fixe en el sostre de l'habitació, intentant recordar el que havia passat.

A mida que anava passant l'estona les pupiles es van anar adaptant a l'escassa llum, fins que va conseguir veure que no estava sol a l'habitació. A l'altre banda hi havia algú més estirat, sobre un llit també. Era un home, força corpulent, però res més podia veure ja. Va mirar cap a la tauleta de nit, hi havia una caixa de llumins i una espelma. Es va incorporar a poc a poc i la va encendre. Ara ja ho veia tot clar. Era a una habitació, ja veia la porta i les finestres, que restaven tancades.

Es va aixecar poc a poc. Li va fer un mal increïble el tors, devia tenir algo trencat. Tot i així va continuar i es va apropar cap a l'altre llit. Era un home força corpulent, no massa més gran que ell, que dormia, si tot i el mal aspecte que tenia semblava respirar dèbilment. Va anar cap a la porta i la va obrir a poc a poc, no poguent evitar el grinyolar contra el terra. A davant tenia un passadís, amb cuadres a les partes d'escenes de muntanya, i algunes fotos, a la majoria sortia una família a diferents llocs. Va continuar caminant i va començar a sentir veus que venien del pis de sota. Es va seguir acostant i es va quedar just al replà de l'escala per escoltar el que passava a baix.

-No ho pots fer... - va dir la Marta.

-No hi ha cap altre sortida... estem incomunicats Marta... i no sobreviurà.

-No pot quedar massa de tormenta, segur que acabarà aviat i podrem baixar corrent cap al poble.

-Quan arribem a baix ja haurà mort.

En Marc va baixar alguns esglaons per sentir millor la conversa i poder veure algo. La Marta estava dreta al costat de la porta, parlant amb un home força gran, corpulent i amb una densa barba. L'home s'estava abrigant.

-Si us plau, pare...

-Marta, en menys de dues hores tornarà a ser aquí amb el que necessito.. tu cuida'ls fins llavors, ja t'he deixat les instruccions de tot. Simplement manten-los estables.

La Marta li va donar una forta abraçada al seu pare. Ell es lligà el buff sobre la cara i va obrir la porta. Una ventada d'aire congelat va entrar mentre ell sortia. Llavors la Marta va tancar la porta i es va quedar pensat mentre mirava a terra.

En Marc va seguir baixant els esglaons.

-On va?

-Hola! - digué la Marta dissimulant la seva preocupació.- bé, era el meu pare, baixa al poble a buscar antibiotics, el teu company té diverses infeccions que no tenen massa bona pinta.

-No és una mica perillos?

-Si, la nevada no fa més que augmentar, però no tenim altre sortida. Per cert, que fas aixecat?Millor que et tornis a estirar.. ara et pujaré algo per pendre.

En Marc va donar mitja volta i tornà cap a l'habitació.

(continuarà...)

Test de colors

2006-03-19T18:19:00.000+01:00

Per una asignatura de la universitat ens van fer un test de colors ( molt senzil q es fa per internet en 30 segons ), que han fet una serie d'experts. En teoria et dona explicacions de les teves inquietuts, el tipus de persona q ets i que et preocupa. Està en anglès ( a practicar una mica gent! ) i sincerament fa por, pq mi sento força identificat, però clar, també pot ser casualitat perque es força general... Aquí el meu resultat:

Your Existing Situation

Feels obstructed in his desires and prevented from obtaining the things he regards as essential.

Your Stress Sources

Has an unsatisfied need to ally himself with others whose standards are as high as his own, and to stand out from the herd. This desire for preeminence isolates him and inhibits his readiness to give himself freely. While he wants to surrender and let himself go, he regards this as a weakness which must be resisted. This self-restraint, he feels, will lift him above the rank and file and ensure recognition as a unique and distinctive personality.

Your Restrained Characteristics

Willing to participate and to allow himself to become involved, but tries to fend off conflict and disturbance in order to reduce tension. Feels that he is receiving less than his share and that there is no one on who he can rely for sympathy and understanding. Pent-up emotions make him quick to take offense, but he realizes that he has to make the best of things as they are.

Your Desired Objective

Seeks an affectionate relationship, offering fulfillment and happiness. Capable of powerful emotional enthusiasm. Helpful, and willing to adapt himself if necessary to realize the bond of affection he desires. Needs the same consideration and understanding from others.

Your Actual Problem

Wants to be valued and respected, and seeks this from a close and peaceful association of mutual esteem.

PD: A veure si algú el fa i que en pensa del resultat! www.colorquiz.com

l'Àrtic proFund ( IX )

2006-03-16T12:22:00.000+01:00

Bé, aquí acaba el capítol tres, no sé quants ni haurà, però ara ja tenim els tres personatges presentats,el lloc i el context...que passarà..?

-Que vols dir, algú?

-He tingut un accident de cotxe,...- va tossir, la Marta el va ajudar a incorporar-se mentre li passava la tos..- no molt lluny d'aqui... a tres revolts, he vist llum i he vingut com he pogut, però l'altre conductor no ha pogut ... venia a buscar ajuda.

La Marta al sentir la història es va aixecar d'un bot, va posar-se les sabates, uns guants, una bufanda, un gorro i un gran abric.

-Venieu de dalt o de baix?

-De dalt.

La Marta tota decidida va obrir la porta, un rebuf de vent va moure tots els mobles de la casa, fins i tot va arribar al sofà, on en Marc va haver de tapar-se bé amb la manta. La porta es va tancar de cop i quan en Marc va aixecar el cap de la manta va veure com la Marta ja no hi era, enlloc d'ella el terra de la entrada era tot blanc. Llavors va tornar a caure rendit.

La Marta va començar a caminar com podia entra la neu i el vent. Feia dos minuts que era a fora i ja tremolava de cap a peus. Les temperatures a aquella hora de la nit i en aquella zona podien arribar perfectament als 10 sota zero. Avui estaven a més de 15. Si l'altre conductor estava massa ferit la Marta sabia que no sobreviuria al temporal. Pel que pensava estaria molt malament la cosa, però ella no perdia facilment la esperança. Tampoc tenia detalles de l'accident, però ella sempre s'esperava el pitjor, i al veure com estava en Marc, si l'altre no s'havia pogut moure és que estava pitjor.

Va caminar durant uns deu minuts amb tot el vent en contra i la cara gelada. Sort que havia agafat una lot abans de marxar, perquè amb la espessa tempesta no es veia res de res. Tenia el nas gelat i amb prou feines podía obrir els ulls entre tanta neu. Va veure algo per un moment, si, veia algo, tot i que no estava segura de que.

Es va seguir acostant fins a poder veure que es tractava d'un camió volcat, al seu davant hi havia també un cotxe, totalment destrossat. La Marta no savia qui era el més ferit, i va pensar que potser en Marc era el del camió, així que es va dirijir cap al cotxe primer. Tot el morro estava completament plegat, si algo havia sobreviscut a allò, estava massa de sort, va pensar. Es va seguir acostant i va mirar dintre. Hi havia sang, al seient i la porta mitj oberta, havia sortit. Se li va passar pel cap que potser no es tractava del conductor del cotxe, podia ser el conductor del camió.

Llavors va anar cap al camió, estava tumbat, així que es va oujar al damunt i va mirar per dintre de la finestra. A dintre un home corpulent i no massa gran estava estirat al fondo, semblava tenir fractures a diversos punts del cos, hi havia força sang. Sort que a la vida havia vist molt de món i tenia l'estomac preparat per veure allò. No en tenia ni idea de si estava viu o no, de si es podia curar o no, però no dubtà ni un moment.

'El meu pare tindrà feina', va pensar la Marta mentre entrava cap dintre del camió.

-fi del capítol 3-

( continuarà...)

la Aurora Boreal ( VIII )

2006-03-12T17:53:00.000+01:00

Va mirar per la finestra de la casa i no va veure res més que neu i més neu que queia. El pati de la casa estava tot cobert per un manta blanca immaculada, era preciós de veure. Un llamp va iluminar tota l'escena de tal manera que el reflexe de la intensa llum contra la neu va fer que la Marta tinguès que enretirar una mica el cap i tinguès que tancar els ulls per un instant. Quan va tornar en si la seva mirada va poder veure unes petites llums molt enllà. Va ser només per uns instants, però de seguida les va perdre de vista.

A fora la tempesta no feia més que empitjorar. No parava en cap moment de nevar i l'intens vent xocava contra les parets i els vidres de la casa. Se sentia grinyolar el columpi del pati amb la força del vent, un vell columpi que de petita havia disfrutat molt.

Com que la tempesta no li deixava veure res més enllà del que el seu jardi marcava, va desistir de mirar i va continuar amb la lectura. El llibre que llegia narrava la història de un nen que descobreix un amagatall en el seu pati, un amagatall on les antigues families que havien viscut allà es protegien de les bombes durant la guerra. En el moment que es trobava ara la Marta, el nen acabava de trobar mitj enterrat un àlbum de fotos de una família, al seu cantó hi havia algunes cartes escrites per un soldat.

Va sonar la porta violentament. Algú va trucar. La Marta es va endur un sobresalt de manera que el llibre li va caure al terra. El va recollir, es va aixecar, es va posar les sabates i va anar cap a la porta. Va obrirla amb molt de compte ja que el vent i la neu xocava continuament contra ella.

En Marc estava plà de sang per la cara, ni s'imaginava la cara que feia, s'aguantava com podia en el marc de la porta mentre aquesta s'anava obrint. No es podia estar en peu, cauria, cauria en qualsevol moment desplomat a terra. Entre la neu i el vent i les ferides es va començar a marejar i tot just quan la porta es va obrir i les mirades d'ell i la Marta es van creuar per primera vegada va caure desplomat a terra. Va ser llavors quan va perdre el coneixement.

La Marta no podia creure el que estava veient, era una noi jove, d'uns vintillargs, amb tota la cara sangrant, blava del fred i amb ferides també al braç i la cama, desplomat davant de la seva porta. Va obrir la porta de cop i arrosegant-lo el va entrar del tot. Tenia sort que el noi no era massa corpulent i no li va costar massa entrar-lo. Llavors va tancar la porta de cop.

Quanta estona va passar fins que en Marc va recobrar el coneixement només ho sabia la Marta, però quan ell es va despertar es trobava en un gran menjador, tot plè d'espelmes, estirat en un antic sofà, sobre un llençol vell, ja tacat amb la seva sang. Tenia venes a diversos punts del cos i gasses, li feia mal tot. Va aixecar la mirada i allà es va trobar per segona vegada amb la mirada de la Marta.

-Com et trobes ?

En Marc va intentar parlar, però no va poder, tenia la gola totalment seca i irritada fins a l'extrem.

-No cal que diguis res, descansa ara. Ja m'explicarás que t'ha passat després.

En Marc volia parlar i seguia esforçant-se, ella li va acostar un vas d'aigua que es va veure a poc a poc.

-Bé...bé...com està l'altre?

-Quin altre?

En Marc es va quedar blanc.

-Quant de rato porto aquí?

-Ja deu fer una hora que t'he trobat a la porta...

-M'has d'ajudar..- en Marc s'intentava aixecar però ella li impedi fent-lo ajeure..- .. hi ha algú més allà fora!

(continuarà...)

Comença la F1!

2006-03-11T11:20:00.000+01:00

Avui comença la temporada de F1 2006, pocs compartiu aquesta afició per la Formula 1. Sé que és un món elitista, que maneja tants diners que som incapaços d'imaginar, on tothom és super cregut i on es gasten recursos que podrien estar gastats en altres camps molt més profitoso per la humanitat. No ho puc negar, crec que es passen molt amb tot aixo i si es reivindiques que es parès de correr a canvi de no malgastar diners, ni petroli ni altres recursos jo seria el primer en apuntar-mi. Però tampoc ho puc negar, menstrestant seguiré disfrutant de les màgiques carreres de Formula 1.

Ara es quan tothom em diu, i que l'Alonso, es bo oi? No ho puc negar tampoc, és un campió. Però no sóc ni seguidor seu, ni de la seva escuderia, tampoc ho sóc dels grans Ferrari o McLaren. No, no, sóc seguidor de la nova generació d'escuderies Japoneses...i em preguntareu... per que?

Simplement perquè he d'anar amb un pilot espanyol o amb una escuderia de les més famoses? Per mi té el mateix sentit anar amb Ferrari o Renault que anar amb Honda. Ens els dos casos no hi tinc cap altre implicació real que la que jo hi dongui. Així que .... Aupa HONDA! JENSON CAMPIÓ !!! :P

...Hores( VII )

2006-03-08T23:06:00.000+01:00

Capitol 3

Quan una gota de neu cau del cel, neix al núvol i mor al terra. Però durant tota la seva curta vida no para de ballar, fent la dança fins a morir. Aquesta dança només resulta perceptible si consegueixes fixar-te en una sola gota, en una sola de tots els millons que cauen al mateix temps. Si ho consegueixes veuràs la dança de la gota.

La Marta feia molts anys que coneixia el secret de la neu, sempre en certa manera havía envejat a la neu. Cada gota feia la seva particular i propia dança, però totes semblaven disfrutar de la mateixa manera. Sempre que nevava es posava a la mateixa finestra de la seva casa. Una finestra en el primer pis desde la qual es contemplava tota la vall, es veia la carretera com s'enfilava per la serra, es veia la font, alguns dels pobles de la vall, i sobretot es veia el que més li agradava a la Marta, el cel.

Feia molt de temps que no hi havia hagut una nevada d'aquella magnitut a la vall, normlament només a les dues muntanyes més altes de la serra era on nevava per la resta quedava simplement amb un dit de gel. Avui no, avui estava nevant amb tota intensitat. De fet ja els havien avisat que aquesta nevada sería forta. Una nevada que duraría entre dos i tres dies i molt probablement es quedarien incomunicats. Això a la Marta no li molestava gens, més aviat li agradava. Era una sensació tan forta la d'estar sola al món per uns dies, que no tindría possibilitats de parlar amb ningú, ni veure a ningú i que tampoc ningú la podria ajudar si tenia algún problema. La feia sentir poderosa i fràgil al mateix temps. Algo que molta gent a la gran ciutat no experimentaria mai, algo que només s'experimentava la vall i sola, o ben acompanyada.

Durant l'última hora no s'havia mogut d'allà. Es podia quedar tot el rato que fes falta allà mirant com queia la neu. No tenia cap pressa ni cap ganes de fer altre cosa. Tot i així després de un bon rato contemplant va agafar un llibre que tenía a mitjes i es va posar a llegir. Va passar un estona llegint, però cada vegada que havía de passar pàgina aixecava el cap per mirar per la finestra. La nevada anava cada vegada més en augment. Ara ja enfosquia i ja casi no es veia ni la vall, ni la carretera, ni la font... amb prou feines es veia la llum de les cases d'alguns dels pobles de la vall.

Va sonar un tró que va fer resonar tota la casa, la Marta va aixecar la mirada del llibre i va veure com els llums feien pampallugues. Mala senyal. Es va aixecar i va baixar les escales per anar a la cuina, on tenia algunes espelmes que li podrien servir per si de cas. No, per si de cas no, les hauria d'utilitzar segur. Va obrir l'armari del costat de l'armari i va treure tot d'espelmes grans mitj utilitzades i les va anar repartint per tota la casa, també va agafar una llantera i va comprovar que funcionès bé.

El llibre el va deixar sobre la taula de la cuina i va encendre totes les espelmes, no volia sorpreses, a més així se sentia que controlava més la situació. Va apagar la llum lalvors, però amb totes les espelmes que havia posat es veia perfectament tot. Va mirar cap al menjador i també en va posar unes quantes allà. No pensava tardar molt en anar a dormir però l'encant que li donava a la casa tota plena d'espelmes no tenía preu.

De cop es va sentir un impresionant cop. Havia estat a fora. La Marta primer va pensar qu e es podía tractar d'un tró. Però li va costar acceptar la decisió. No, no podia haver estat un tró, semblava més aviat algo molt més proper i problemàtic.

(continuarà...)

Comics de fa forces anys...

2006-03-06T16:05:00.000+01:00

Abans d'internet, la gent llegia en paper... vols dir?

Exemplar del comic que feiem en Pol Codina i jo en el Full.

Avui toca homantge al Follet ( no és que sigui el seu aniversari ni re eh, simplement buscant una altre cosa, o sigui per serendipia he nat a parar a alguns dels antics comics ), una revista que feiem fa anys quan corriem per Sant Josep. Vam començar siguent una fulla del full i vma acabar siguent la nostra propia revista, que sincerament poc tenia a veure amb l'esglesia! jeje, pq hi havia més sang i fetge que dubtu que al capellà li fes gracia!! pro als nens si que els hi feien gracia aixi que mentre vam correr per allà vam estar força temps fent-lo. Al final ja era un suplement setmanal on hi havia el comic principal ( dibuixat pen codina i guió meu), alguns articles de colaboradors, les meves dues pàgines de història, els pilotetes d'en Martí i per acabar el mític Sharpy d'en Hoe.

Sincerament no recordo com es deia aquest comic, però era un història de ciencia Ficció. Guió Meu i dibuixos d'en Pol Codina ( que per cert s'els currava molt! ).

Així, ja que he recuperat això penjaré un tros de comic del que he recuperat.. espero que els seus autors no em demanin drets d'autor!

La revista la tancava cada setmana el divertit Sharpy de l'ivan.

Al final suposo que ho vam tinguer que deixar per falta de temps o algo, sincerament no recordo per què, pero suposo que també ens vma anar distanciant de la gent del Full fins que va arribar un punt en que tampoc tenia massa sentit, suposo, fer una revista per a joves allà. Nose. Pro durant els anys que ho vam fer m'ho vaig passar molt bé.

I per acabar els ja mítics pilotetes d'en Martí!

...Escoltant... (VI)

2006-03-05T13:56:00.000+01:00

Continuem amb un tros més. Avui no sé que més dir.

Ah si, una cosa, us deman-ho un favor: no em tingueu en compte les faltes! ;)

La carretera que seguía en Jordi era una petit carretera de muntanya que s'anava enfilant per la serra, era la millor manera d'arribar a l'altre banda. També hi havia un túnel, però les fortes nevades havien fet caure un tros de la entrada i estava tancat a hores d'ara. Ell es prenia la feina en serio i si el paquet havia d'arribar tal dia, ell sería allà tal dia i punt. No hi havia més remei que recorre's la serra per dalt, travessant pel coll de les dues muntanyes més altes. La previsió del temps per aquella tarda no era massa bo, però a hores feia un cel esplèndid sense ni un núvol, sobtava i tot, però a mida que s'anava enfilant amb el camió el dia s'anava engrisint.

A la boca portava un cigarro, i amb un forro polar posat conduia. La radio estava engegada, tenía posada una emisora de tertulies, però a mida que anava passant l'estona s'anava sentint més malament. Va acabar apagant-la.

Ja feia més de tres hores que no havia parat desde que va abandonar el petit poble on havia dormit. La panxa li començava a reclamar algo, tenía l'estomac completament buit i no tenía cap ganes de alimentar-se a base del que hi havia dintre del camió ( tota mena de fruits secs, patates... qualsevol cosa de bermut ). Va agafar el mapa i va veure que li quedaven pocs quilometres per una estació de servei, suposava que la típics per esquiadors i pixa pins. El lloc perfecte. Quedaven 5 minutets però encara.

El sol ja no brillava en aquell moment, i l'engrisament continuava. No acostumava a fer massa cas de la muntanya ni el temps, tenía absoluta confiança en el que feia i en cap moment es plantejava donar mitja volta. Al cap de poc començaven a caure les primeres gotes de aigua neu. Havía de menjar ràpid, posar les cadenes i continuar en menys de mitja hora si volia arribar avui mateix a l'altre banda de la serra.

La estació de servei resultava ser una petita fonda en un poble rodejat de parets de roca, era un lloc encantador. No deiven haver-hi més de quince casetes, la majoría abandonades, per l'aspecte que tenien, i la resta hi devien viure gent molt gran. En definitiva un poble moribund que aviat no seria més que ruines al mitj de la muntanya. Era un paratge encisador, va tinguér que reconeixer en Jordi mentre entrava al poble. Les parets de roca semblaven no acabar mai i l'aigua neu anava convertint les boniques taulades de pissarra en postals del nadal típic escandinau.

Va aparcar el camió abans d'arribar a la fonda i es va dirigir, mitj corrent degut al fred que feia, cap allà.

El lloc estava completament buit, de fet eren les cinc de la tarda ja, i no hi havia ni un client, a la barra hi havia un home gran, que netejava mentre rossegava un palillo. Una veu femenina venía de la cuina, va poder entreveure a una dona gran que mentre netejava cantava.

-Bon dia- digué en Jordi- , es pot menjar encara?

-Bon dia- va contestar el camarer i dirijintse a la cuina va dir- Com ho tens per fer alguna cosa Margarita?

-Qualsevol cosa calenta em servirà- va afegir en Jordi.

La Margarita va treure el cap per la porta i es mirà en Jordi.

-Que vols?

-Una sopa, un plat de pasta, un plat d'arrós.. m'és igual, simplement algo que no porti massa feina i que pugui menjar ràpid.

-Bé, em sembla que queda una mica de sopa.- va dir la Margarita mentre anava a la cuina a preparar el plat.

-Que vols per beure?- va preguntà en Joan.

-Una cerveseta-.

-Molt bé.

En Jordi es va asseure a una taula de fusta aprop de una captivadora llar de foc que hi havia encesa. Es va tinguèr que treure el forro polar de la calor que feia allà al costat. En Joan li va portar una cervesa i els coberts.

-D'on vens?

-De sota la serra, bé, de la capital, però ahir vaig dormir a l'entrada d'aquesta carretera.

-M'estranya que hagis vingut tan amunt, hi ha amenaçes de tormenta important. No es recomana viatjar.

-Si, ho he sentit per la radio, però el meu paquet ha d'arribar demà sens falta, no puc permetre'm el luxe de esperar.

-Com vulguis- en Joan mirava per la finestra com la neu anava caient-.

-He estat en nevades pitjors.

-Jo també.

La Margarita va sortir de la cuina amb el plat de sopa.

-Aquí tens.

-Gracies.

En Jordi va començar a menjar a tota pastilla. No tenía massa temps, per la finestra es veia que la nevada empitjoraría segur i havía d'arribar a l'altre banda. No tenia més remei que afanyar-se.

(continuarà...)

Sense Baixar ( V )

2006-03-02T20:06:00.000+01:00

Bueno, la història continua, encara que no ho sembla és la mateix que abans, no, no us heu confós de llibre ni res. En resum, que en Marc ho ha deixat tot i ha marxat ( alguns creuran que es imverisimil o lo que sigui.. me la suda, és ficció i jo decideixo com pensen i senten els meus personatges!!:P i si volem tenir un canvi d'humor repentí..pitjor per ells! .. que no és el cas, pero es per posar un exemple...).

Jo disfruto molt escrivint, simplement espero que vosaltres llegint no us hagi semblat una pèrdue de temps, bé de fet, si us ho ha semblat ja no lelgirieu el seguent.. aixi que aixo són paraules en và.

Capítol 2

El despertador va sonar estridenment. Les dotze del migdia. Ell ho havia preparat així, però en aquell moment el destrossava tinguerse que moure d'aquella posició. L'habitació era plena de ampolles de cervesa buides tirades per tot arreu, la seva roba era també desperdigada per tota l'habitació. L'escassa claror que entrava per la cortina entreoberta deixava veure com havia quedat tot. Una destrossa. Els llençols eren tacats i alguns fins i tot estripats. La tele era a terra i els mobles també tirats. Era un hotel barato però l'habitació li sortiria cara. Era igual, ahir va ser el seu aniversari, i simplement ho va celebrar.

En Jordi va aixecar el cap del coixí lentament ja que no volia fer malbé les poques neurones que li quedaven. Va mirar el rellotge. Li semblava aviat, però era la hora limit per no tinguèr que pagar un dia més l'habitació i poderla abandonar Va aixefar altre cop la cara contra el coixí. Pagaré una nit més, es va dir.

Mitja hora més tard va tornar a aixecar el cap del llit. Aquesta vegada va mirar al seu costat. Feia unes hores el llit li semblava més petit. Si, havien marxat ja. No recordava en quin moment de la nit havien marxat, bé, en prou feines recordava res d'aquella nit. Llàstima, es va dir, ja que tal com les recordava a les dues just abans de començar la nit hagués estat un bon record. El que si que recordava era el que li havien costat. Tres-cents euros feien molt de mal, i més a la seva escurada butxaca.

En Jordi es va aixecar i va anar cap al lavabo tot agafant una cervesa que tenia mitj buida a la tauleta de nit i fent-ne un glop. Se la va acabar i es va mirar al mirall. Es feia gran ja. Quinze anys fent aquesta feina l'havien destrossat però no podia negar que li encantava aquest estil de vida. Al menys no tenia que donar explicacions a ningú, portava un paquet d'una banda a l'altre i el que passava entremitj a ningú l'importava el més mínim. Ell feia les coses fàcils i una feina així li donava la suficient llibertat com per viure al seu aire, al marge de la societat, la moda i la moral.

Es va vestir recollint peces de roba del terra de tota l'habitació i va obrir les cortines. La llum que va entrar era increïble, el va deixar cec per uns instants però de seguida va recuperar la vista. Obrí la finestra i va mirar cap avall. Sort que estic en una planta baixa, va pensar. No pensava passar per recepció, prefería deixar una nota amb diners dels bons. No li agradava donar explicacions. Va escriure la nota amb amb un boli de l'hotel i amb un paper de l'hotel. Va treure la cartera per deixar algo i va ser llavors, mentre se la treia de la butxaca de darrera del pantaló, que es va adonar que no tenía el gruix correcte. Hi havia menys diners que ahir. La va obrir. Si, no hi havia ni un duro. Aquelles dos l'havien saquejat mentre borratxo i cansat dormia plàcidament. Es va cagar en tot, donant un parell de patades a les parets i tirant l'ampolla de cervesa a terra. Es va calmar, va seure.

Va rectificar a la nota, dient que tornaría en dos dies portant els diners. Prefería semblar un pobre que no un gilipolles, no pensava dir a ningú que l'havien robat.

No havia portat motxilla ni res, així que va sortir amb lo posat tot fent un salt per la finestra. Caminava tot dissimulant per el carrer de sorra de poble. No hi havia ningú. Tot i així ningú hagués sospitat res. Que podia haver fet?

Va arribar al camió, va entrar i va marxar.

(continuarà...)

Carnestoltes 2006

2006-02-27T15:18:00.000+01:00

Avui no tinc masses ganes d'escriure aixi que, en resum d'aquest genial cap de setmana de no parar ni un moment, acabar amb el llavi rebentat de tan tocar i ser dels últims els dos dies d'abandonar la plaça santa anna mentre ja es recollia tot, deixo quatre fotos que resumeixen bastant bé la festa d'aquests dies!

Buscant Cargols... ( IV )

2006-02-23T17:42:00.000+01:00

Bueno, per fi el tros que finalitza el primer capítol de la història...jjeje, no, si us acabaré rallant o deixareu de llegirla abans q acabi per que té....encara no se quants capítols... fa la pua aixo d'estar llegint algo que no saps mai quan acabarà. Quan tens una novela a les mans, qui no té la tentació de mirar les pàgines que té, les que li queden per acabar, les que li queden per acabar el capítol...les que porta. Aquí és una incognita! En part també per mi, ja que encara no l'he acabat...( ni mi acosto eh! ).

-Fill...- va dir el pare, mentre agafava un vas que tenia a la safata - ..no vull que pensis que t'hem enganyat ni res durant aquests anys..

-T'aseguro que m'he perdut... de que m'esteu parlant?

-És un tema delicat que sincerament no pensavem dirte mai, no ho crèiem necessari...però vistes les circumtàncies ara si que creiem que és necessari... al menys per la meva consciència... no és cap tonteria fill.

En Marc es mirava al seu pare bocabadat.. no sabía de que li estava parlant. Per un moment li van començar a passar pel cap tota mena d'idees estranyes sobre el que els seus pares li estaven intentant dir. Al estar a un hospital i amb un pare malalt, l'únic que se li passaven eren idees recargolades sobre enfermetats hereditàries. S'esperava qualsevol cosa.

-Fa 28 anys - continuà la mare – el teu pare i jo vam estar a punt de separanos. De fet, això no és del tot cert, ens vam separar i vam...bé, les circumtàncies en què tu vas venir al món...

En Marc va somriure, no li agradaven els misteris però allò per ell no en tenia cap de misteri. Ho sabia tot.

-Fill...- va dir el Pare- ... no sóc el teu pare.

En Marc va continuar amb el somriure, es mirava als seus pares sentint una espècie de carinyo al veure com es preocupaven per la reacció que sortiria en ell d'aquella situació. Segur que portaven temps donant-li voltes, com dir-li, si dir-li.... Ell feia força temps que se n'havia enterat de tot. Va ser als dotze anys quan remenant els calaixos de casa va topar amb una sèrie de cartes que escrites un anys abans del seu naixement enviava un amant a la seva mare. A partir d'aixo només li va faltar parlar em el seu tio i tot el misteri es va desvelar. No li va importar el més mínim. El seu pare era el seu pare. Li era igual la resta.

-Sincerament, ja ho sabia.

-Com dius?

-Que fa molts anys que ho sé.

Els pares es van quedar parats, no s'esperaven de cap manera aquella reacció.

-...aixo..- va continuar el pare amb moviments molt imprecisos- ...crec que hauries de conèixer el teu pare biològic, he estat molts anys tancat en mi mateix, però ara ho veig amb perspectiva. Crec que el podries anar a veure...

-Per això m'heu donat tanta pressa? Em pensava que passava algo greu.

-Que no sóc el teu pare! No és prou gros? -El seu pare estava indigant.

-No diguis tonteries, sempre seràs el meu pare, que un altre poses l'esperma m'és igual.

Els seus pares estaven parats, no esperaven aquella reacció.

-La teva mare et dirà qui és i d'on és. Jo no ho vull saber. ..Ara que ja veig el final del meu camí vull que em facis aixó, vull que coneguis al teu pare. Al teu pare de veritat, ja que el de mentida se n'anirà aviat.

En Marc es va aixecar i es va acostar a la màqunia que li injectava una mena de líquid transparent per la via.

-Realment això que et donen deu ser molt fort. No et culpo per les tonteries que dius.

-Marc! - digué tot emprenyat – només et demano això, crec que és tan bo per mi com per tu!

En Marc no va dir res més i va acceptar un paper que li va donar la seva mare, ni s'el va mirar i el va posar a la butxaca de l'abric.

-Marxa uns dies i coneixe'l.

-Realment es passen molt amb els medicaments.. en serio.. ara parlarè amb la infermera.

-Marc, - va dir la mare- prente uns dies de vacances, portes treballant molt de temps seguit i et pot anar bé anar a buscar el teu pare.

-Bé, - digué en Marc – ho intentarè.

-Molt bé fill.

Donà un petò a la mare i un altre al pare i va marxar de l'habitació. Al sortir va tirar el paper que li havia donat la seva mare a la primera paperera que va trobar en el llarg passadís. Es pensava pendre uns dies, això ho tenia clar. Però el que necessitava trobar no era el seu pare biològic, no sabia que era però no era això.

Tot quadrava ara asentat al cotxe, era perfecte. Una oportunitat impossible de deixar passar. Marxaría, ho tenia clar. Cap on ? és igual. Per què ? encara més. Com ? El seu sou últimament havia anat pujant i els seus gastos eren els pocs de sempre, així que de diners no ni faltaven.

Mentre conduia cap a la oficina va començar a maquinar com seria la seva carta de dimisió. Els astres semblaven haver-se alineat, tenia totes les excuses del món per marxar, si no ho feia ara, no ho faría mai.

-Fi del capítol 1-

( continuarà...)

Baranes ...... ( III )

2006-02-20T16:35:00.000+01:00

Continuem amb la história després del retorn a la universitat. Si algú encara té temps lliure i s'aburreix que es miri els títols dels tres trossos de la história.... a que venen??? :P ( és força fàcil eh! )

-Marc...- va dir la seva mare amb una veu tremolosa.

-Diga'm, com està el pare?

-Serà millor que vinguis cap a l'hospital....

En Marc sabia que havia arribat l'hora, tenía l'excusa perfecte per marxar. Hi ha coses que no poden esperar, i tot i que se sentia malament ja que la vida del seu pare li donava una respir laboral i una bona excusa, ho havia d'aprofitar.

Va recullir una mica la taula, es va posar les claus a la butxaca i va agafar la cartera. L'americana era penjada a la paret. La va agafar i se la va posar.

Va començar a caminar per el llarg passadís que donava a tots els petits desptaxos de cada departament. Era de color gris, amb les portes blanques. Tal com havia de ser perquè l'edifici no fos hipocrita de cara a l'exterior. Així tothom sabia que allà ningú s'ho passava bé. Bueno, al menys ell no, i ja li anava bé que tot anés a joc amb el seu estat d'ànim.

Mentre caminava s'adonava de la gran sort que tenía de que ningú estiguès per allà en aquells moments, haguès detestat tinguèr que donar explicacions o fins i tot mentir.

Va arribar al carrer.Aquest era plè, gent amunt i avall, cotxes pitant, conductors cridant-se, coses típiques d'una dia de cada día a aquella hora. El cotxe el tenia aparcat a un garatge davant les oficines. Va travessar el carrer mitj corrent. Va baixar les escales mentre treia la clau del cotxe. Tenía un vell Opel Corsa de segona mà, la veritat, el cotxe per ell era algo totalment funcional, aquest no li donava masses problemes i l'havia tret practicament regalat, així que estava força content amb ell.

Va posar la clau i va arrencar.

No va passar menys de mitja hora fins que en Marc va arribar al parquing de l'hospital. El tràfic estava molt malament, en una altre hora s'hi haguès plantant en menys de 5 minuts, però aquest no era el cas. El va deixar allà on va poder i va pujar per l'ascensor. Amb ell va pujar una noia, que pel que li semblava era de la mateixa edat que ell ja que li sonava l'alguna cosa, i una nena petita, que semblava que fos la seva filla.

Ella va baixar al primer pis, adeu li digué, però en Marc estava tan pendent del que li esperava a dalt que ni la va sentir. Bé, de fet, si que la va sentir, però les portes de l'ascensor ja s'havien tancat quan va volguer retornar el gest. Massa tard.

Planta 2. L'ascensor es va aturar, les portes es van obrir i va fer un pas. S'esperava trobar a força gent, a algún dels seus germans, a altres familiars. S'esperava la típica escena fora l'habitació del seu pare. Va passar per recepció, hi havia algunes infermeres treballant, ni li van prestar atenció. El passadís era llarg i hi havia diferent gent, la majoria families, parelles o amics que venien a veure algú. Mentre caminava es topà amb una infermera. La coneixia, ja que normalment s'encarregava del seu pare.

-Com va això?- Digué la enfermera.

-No ho sé... vaig a veure com està el pare...

-El teu pare es fort com un roure, no pateixis per ell... nosaltres ja el cuidem! - li va dir mentre esboçava un somriure.

En Marc li va tornar el somriure i va continuar caminant una mica més animat. O aquella infermera no sabia el que havia passat, cosa que dubtava molt, o el seu pare no estava empitjorant. Pel cap d'en Marc va passar per primera vegada la impresió de que la seva mare el trucava per alguna altre qüestió.

No hi havia ningúa fora de l'habitació. Bona senyal.

Va obrir la porta.

-Hola.

El seu pare estava estirat, amb cara de preocupació, la seva mare a la butaca que hi havia al costat amb cara d'haver plorat.

-Hola Marc,- digué la seva mare mentre s'aixecava- seu seu, que hem de parlar amb tu.

-Mare, si us plau, puc estar dret, seu tu.

-Fes cas a la teva mare i seu.

En Marc es va asseure.

-Com estas?- preguntà en Marc al seu pare.

-Com ahir i com demà, suposo que visc a costa de injeccions tot el dia, però no em queixo... escolta'm, fa molt temps que haviem d'haver tingut aquesta conversa els tres, però fins ara no haviem reunit el valor.

En Marc es mirà a la mare amb cara de sorpresa, la mare va defugir els seus ulls, portant-los cap a terra.

( continuarà....)

Alba Gèlida...( II )

2006-02-17T15:41:00.001+01:00

Ja que he tingut dues peticions continurarè un trosset més de la història. Sobre que és la illa de Amp...esto... algún dia deixaré algo relacionat, pero el conte de l'Arbre d'Aix de moment continuarà tancat al cofre...com fa més de deu anys...(uuuhh).

A per cert, no us espanteu si sona molt tècnica, és només aquesta part de la història, al tercer trosset ja no apareixeràn paraules rares i tècniques, us ho prometo!

Dilluns torno a la rutina, com molts, així que ens veiem al tren gent!

En Marc ja es va esperar lo pitjor, aquest cap de setmana tocaría pringar. No sería la primera vegada.

-...sembla que hi ha un retrás – va continuar - en el departament de Plugins i compatibilitat, encara no tenen ni la meitat del executables en funcionament i el pocs que hi ha donen més problemes que res. A aquest pas no arribarem a complir el termini. Que ha passat ?

-La veritat, no estic al corrent de que el departament de compatibilitat hagi sofert cap retrás. Deixe'm que revisi el Gantt... - engega la pantalla que tenia apagada i obre un document. - .. no, sembla que van sobre lo correcte, tenen encara quinze dies per fer proves de la primera meitat dels executables.

-Em prens el pél ?

En Jaume es va acostar a la pantalla, mentre es posava les ulleres que s'havia tret per fer el discurset a en Marc.

-..que m'estès ensenyat ??- digué en Jaume en tó força enfadat.

-El Gannt general del projecte.

-...en quin món vius Marc ? Vaig fer modificar aquest Gantt fa més de dues setmanes. Et vaig enviar la copia, no em pots dir que no, perquè vaig rebre la teva confirmació!

En Marc es portà la mà al cap, el món se li acabava d'enfonsar, era fora, segur que era fora del projecte. Ara s'adonava de la errada que com a coordinador del Departament de Programació General acabava de cometre. No tenía preu, tenia un peu al carrer.

Es va quedar completament mut.

-M'estas dient que no has fet arribar el Gantt actualitzat als corresponents departaments?

No sabia que dir. No, no ho havia fet. Tenia un peu al carrer i ho sabia.

-Marc – va dir apropantse a la orella d'en Marc- suposo que ja saps que toca els próxims caps de setmana. Saps que si portem retrás és per culpa d'algú que jo sé. Ja pots comunicar a tots els departaments el que has fet i com ho tindreu que pagar tots i no només tu. Si cal us quedareu fins tard aquests próxims quinze dies, s'ha de complir el plà, sino em tallarán els ous, i saps que si m'els tallen a mi, jo t'els tallaré a tu.

En Marc continuava sense saber que dir.

-Per Déu! No tornis a cagarla.

Tot seguit en Jaume marxà donant una cop de porta que trasvalsà tots els papers que hi havia sobre la taula d'en Marc.

-Merda – es digué a ell mateix.

En moments com aquells era quan es preguntava si havia valgut la pena tot el que havia fet, la universitat, el camí escollit, l'esforç, les responsabilitats. En moments com aquells es preguntava si realment servia per algo, la veritat és que a part de treballar i viure la vida no feia res. I, pel que semblava, treballar no se li donava bé i viure la vida no li ompliria mai el plat. L'havia cagat, però a més de mala manera. Ojalà pogués treballar per vint persones durant mesos si calia, ojalá pogués fer ell tota la feina retrassada, li era igual no dormir, li era igual no sortir, li era igual no tenir vida social, l'únic que no volía era que el seu error portés a vint persones més a no dormir, a no tenir vida social, a no poder sortir durant quinze dies...serien més, ell ho sabia.

Es culpava de tot. No tenia ni el valor suficient per agafar el teléfon i convocar la reunió. No el podria reunir mai aquell valor. Tot i així ho havia de fer, si l'havia cagat havia de donar la cara. La confiança que s'havia guanyat amb els companys de feina la perdría de cop, passarien a odiarlo, però, això era inevitable. El mal ja estava fet.

En Marc es va aixecar de la cadira i va obrir la finestra. Va inflar els pulmons amb l'aire viciat del carrer, al menys era aire no estancat, i això el reanimaria una mica per donar front als problemes que li venien al damunt.

El mòbil va començar a sonar de cop. En Marc correguè fins a la taula i va mirar qui el trucava. Era se mare.

'Ha arribat l'hora' es va dir a si mateix. Feia setmanes que el seu pare estava a l'hospital, era questió de dies ja, així que es va esperar lo pitjor.

(continuarà...)

Ara o Demà.. ( I )

2006-02-14T13:38:00.000+01:00

Aquest Febrer, no ha estat massa profitós la veritat, ha seguit la tónica dels últims anys, pero amb tot lo dle curt i el tema d'escriure, encara vaig fent cosetes i així no em sento tan gos.

Avui comença una história, que sincerament, nose com continuarà, pero que vaig començar a escriure fará un parell de setmanes. Si m'animo a continuarla ja nirà avançant a travès del blog.

En Marc s'arrepenjava amb la cadira de despatx contra la paret. Quantes vegades havia sentit a la seva mare dient-li que no fés allò, que cauria, que es podria fer mal. Quantes vegades havia de caure per adonar-s'en que no valia la pena correr el risc. Però per ell era impossible plantejarse si fer-ho o no, era una mania massa arrelada que ni amb totes les ganes del món deixaria de tenir, sempre ho feia, i encara més quan repassava els impresos del Departament de Programació Avançada. Aquells densos documents, massa técnics i massa abstractes per entendre'ls de primeres, sempre s'els repassava de manera una mica relaxada. Confiava plenament en el coordinador del departament, i encara que no hi confiès, no hi prestaria més atenció que la que li semblava justa i necessaria a canvi del que rebia a final de mes.

Només feia quatre anys que havia acabat la carrera, cinc anys enrera es passava els matins pel campus, fent més cafés del compte i a les tardes més cerveses del compte. Tenia la sort de sempre acabar aprovant els examens estudiant en l'últim moment i d'apunts que no eren ni seus. Sempre hi havia l'estrés dels últims dies però la resta de l'any era lliure, vivía i disfrutava. Li agradava passar les tardes xerrant amb els companys en el petit bar de la facultat i li encantaven les hores que tothom perdia al tren, li servien per reflexionar i llegir. Ara ja no, ja no llegía, exceptuant manuals massa técnics per ser considerats literatura, i no, tampoc tenia temps per reflexionar. El món corría al seu voltant sense que tingués temps de poder-hi prestar massa atenció.

La porta del despatx va sonar, al sentir el soroll en Marc de un salt va posar la cadira bé i va posarse una posició que semblava més correcte i més aplicada.

-Endavant – va dir.

Un home de avançada edat va entrar per la porta, anava vestit amb la camisa i americana típiques per exceléncia a la empresa, la corbata la portava groga a ralles. El color de la corbata era la única marca de personalitat de la gent dintre d'aquella empresa. Aquell matí en Marc la portava blava.

-Hola Marc – va dir en Jaume sense aixecar la mirada d'uns informes que portava a les mans - ..estava revisant els últims informes que m'han arribat del departament de integració i no m'agrada el que veig...

( continuarà..)

Manderlay

2006-02-10T12:30:00.000+01:00

Fa més de setanta anys que la abolició de la esclavitut va arribar a Estats Units. A la plantació de Manderlay, però , no va arribar mai. Així es troba les coses la Grace l'any 33 quan arriba a Manderlay amb el seu pare i la legió de Gangsters que els acompanyen. Descobreix que encara hi ha indrets a lo més profund dels Estats Units que la esclavitut encara es porta a terme. La Grace amb un impuls de Justicia decideix ( gracies al poder del seu pare ) convertir aquella plantació d'esclaus en una comunitat i als seus amos en presoners.

A partir d'aqui, les reflexions sobre les diferéncies entre persones, la llibertat, la demòcracia i la vida a l'exterior es plasmen en 8 capítols que divideix la història a Manderlay.

Bé, la segona part de la última triologia de Lars von Trier, sincerament em queda molt de cinema per veure, i d'aquest autor ( q de moment no m'ha defraudat en cap de les seves pelis ) però aquesta peli em va encantar, ara mateix m'he anat a llogar Dogville ( que és la primera part ) per mirarme aquesta migdia.

A mi em va encantar tan la historia ( crec q l'haure de tornar a veure per entendre una mica el que vol dir en alguns trossos concrets ), com l'espai en que es desenvolupa, trobo genial la manera que et fa Lars von Trier de intuir coses en els decorats i els seus plans aeris on es veu el moviment de les persones per dintre de l'escenari m'encanta.

En fi, com podeu veure a mi m'ha encantat, espero que l'aneu a veure!

si no sabes barajar...porque intentas hablar y barajar al mismo tiempo?

2006-02-05T20:32:00.000+01:00

Avui hem fet per fi el primer dia de rodatge de "Del AS al UNO", la veritat es que ha nat molt bé i hem conseguit molt més del que pensava fer el primer dia, això ens ha ajudat a guanyar marge per poder rectificar amb temps planos que no acaben de funcionar. En general ha sortit molt guapo i després de fer una becaineta de 2 hores...si es que...aixo de sortir i llevarse aviat al matí ( bueno, jo encara, pro en bernat s'estava morint al final del matí! ) ...m'he dedicat a fer un muntatge provisional per veure els planos que falten i aixo i...m'ha agradat, està qdant un curt poc parlat i molt lent..en fi, que us aburrirà...., pero a mi m'encanta ( i no es tracta d'aixo?)!

En fi, pos eso, que la cosa segueix en marxa i aquí us deixo algún plano del que hem fet perque dpres no es digui...

a donde quieres ir?

2006-02-02T17:02:00.000+01:00

Històries d'amor en el Hong Kong modern.

Al polícia 223 el deixa la novia de fa cinc anys el dia dels inocents, no sap com pendres'ho, pero després de un mes sense que no li faci ni cas, desideix donarli un plaç...un plaç per que ella recapiciti i torni amb ell.. realment aquest plaç només es per ell, té tanta esperança que ha de posar-hi fi d'alguna manera, i aquesta és posant un plaç. En un món que li queda gran, en el modern Hong Kong, el policia 223 intenta oblidar i refer la seva vida.

El policia 633 el deixa la novia, una novia que feia una any que vivien junts, ell no dona cap plaç, pero sempre quan arriba a casa espera trobar per sorpresa a la novia. Està tan cegat per els records que no se n'adona que desde fa mesos la venedora d'on compra el menjar s'ha enamorat d'ell i li arregla la vida sense que ell se n'adoni...

CHUNGKING EXPRESS és força diferent al que estem acostumats la majoria a veure, pero una tarda que amb calma us la poseu amb ganes, dubtu que us defraudi!

Desenfocaments d'un divendres després de dinar

2006-01-27T16:07:00.000+01:00

Aixó de no tenir clase ( ni que hi anès tant.. ) , d'estar una mica costipat, de que al carrer faci un fred que al igual surtu! i que estigui aburrit fa que acabi escrivint més del que toca al blog..la veritat, amb un parell de cops la setmana ja ni hauria prou..pro jo no, pesat de mi, escric o massa o massa poc...si es q...

Ahir vaig estar mirant una peli d'en Woody, Demontando a Harry. I tot i que la peli no em va convencer massa, hi ha algunes reflexions que em van agradar. Quan un està desenfocat de la imatge on està, o sigui del seu entorn, és ell que espera que el món s'adapti a ell ? o sigui a que tothom es posi ulleres per veure'l bé a ell o que ell ha d'intentar enfocarse perque tothom el pugui veure bé sense fer esforços ni sacrificis??

Sembla una parida, pero segur que algún psicoleg depenent de l'opció que triessis et diria que ets un egocéntric o que no tens personalitat aixi que millor no parlar amb psicolegs...jejje

Sincerament dubtu que algú estigui enfocat, crec que els que estan enfocats a cada imatge només per pertanyer a aquella imatge ja no s'han de posar ulleres o canviar..pq si realment hi ha un grup de gent que está enfocada, prefereixo mai formar part d'ells...i potsé i formo part.

Si algún dia em veieu desenfocat pel carrer no us espanteu, simplement vol dir que feia temps que no ens veiem! I no dubteu que si porto ulleres es per veureus bé a vosaltres!!! ;)

( Així és el meu món quan no porto les ulleres...)

Daina & Leela

2006-01-25T23:22:00.000+01:00

--Leela--

Avui la entrada a dedicada a la Daina, la Leela i la nova càmara (tb va dedicda al putu teclat, qva fatal i em cago en ell ...sembla q ho he arreglat...). Bé, la Cámara simplement li dedico perque aquesta captura és d'ella...i el teclat.. en fi...em cago en la informàtica...nem al grà.

La Leela ( no 'lila' ) fa ja un parell de mesos o tres ( quina memòria...) que corre per casa, quan va arribar era una bola blanca que es dedicava exclusivament a destrossar els sofas i lo que tenia a mà. Ara és exclusivament una gossa ben alimentada ( no vegis com es posa! ) que no només destrossa sofás, sino també sabatilles, mitjons, samarretes, tovalloles..vaja tot el que troba a mà. És una gossa que suda de tot, que quan s'emociona massa et fot queixelada i que quan no té més ganes de caminar pel carrer simplement s'asenta ( avui m'ho ha fet varis cops! )...en fi una liante. Tot i aixi és la mimada de la casa i a menos que no la lii molt tothom li riu les gracies, si es que...aquest gos sortirà mal criat! En serio, nose si menja molt o q, pro cada dia té més panxa!!

El nom és aixi ja que li vam dedicar a la Leela, la cíclope de Futurama, per tots aquells que com a mínim no us soni...molt malament.. vma decidir que si teniem un gos es diria Fry i si teniem una gossa es diria Leela. I així va ser.

De la leela a la Daina són com nit i dia, es troba molt a faltar la Daina, les passejades que ens feiem ben lluny i les hores mortes jugant...la Daina era antisocial, era la nostra gossa, pero no volia ser la de ningú més, no es deixava tocar per ningú que no fos dels quatre germans o els pares ( bueno, l'accepció era l'avi ), no feia casa a ningú més i era una mica rancia a vegades, pero la millor...es troba a faltar... recordo que quan era petit vaig escriure un poema sobre ella per la clase de castellà a la EGB, i vaig guanyar...em molaria recuperarlo...( pq escric tot el q em passa pel cap.?)

--Daina--

La Leela és tot lo contrari, una gossa juganera, liante, totalment social i que s'atreveix amb tot...una gossa amb una vida per davant!! Ja niré treient fotos de la seva evolució,espero q no acabi petant de tan que menja!!

Samurais i Extraterrestres

2006-01-21T13:18:00.000+01:00

Per fi ha arribat una altre remesa de fotos de la índia, ya era hora! Doncs mira, avui n'agafaré un parell i comentaré el context de la foto...

Primera Foto: Foto de frikis, 'los tres samurais'. Estaven a Mumbay, ciutat de contrastos, aquí es barreja lo més ric i lo més pobre de la societat índia, el seu centre es potsé el més 'europeitzat' que vam veure i les seves a fores la miseria més gran que vam poder veure.

Ara que estem en context, nosaltrse anávem passejant per la llarga Marine Drive, que és una avinguda que dona al mar ( com un passeig marítim ) on les parejitas de índis adolescents es passejaven felizos amb el gelat a ales mans. Vam recorrela tota fins a arribar a la Paltja de Chowpatty. Allá les families índies anaven a passar la tarda amb els seus fills, alguns es banyaven, altres simplement disfrutaven de la llum de la tarda.. els més petits jugaven amb espases de fusta. Aquelle espases ens van captivar desde el primer moment, així q vam acabar comprant-ne una per cadascú i ens vam fer la gran foto dels Samurais! ( el venedor encara sta flipant amb nosaltres!)

Segona Foto: Estem atrevessant el Rahastan amb el nostre estimat conductor Satú ( que com bon mariner tenia una dona a cada port !), de cop parem, ha passat algo,..una roda s'ens ha petat. Tardarem un rato, en SAtú es posa mans a la obra, en sangui, en pim i en rafa marxen a donar una volta, jo faig el mateix pero per una altre banda. Em trobo una série de cases de palla rurals, no hi ha ningú, pero suposo q han anat al camp, ja que es veu que hi ha hagut algú recentment i hi ha forces animals. Dono unes voltes i filmo una mica, al tornar a l cotxe ja está arreglat, així que agafem i marxem.

Al cap de poc passem per una petita població on parem, no sabem per que, pero en Satú ens diu que ha de arreglar la roda petada. Ens esperem dins del cotxe mentre veiem com un mecánic intenta arreglar la roda a cops de martell...molt constructiu. Al cap de poc tenim un parell de nens que ens miren per les finestres com si fossim d'un altre planeta, no apssa gaire estona que avisen a tots els amics i ja tenim a més de 10 nens rodejant el cotxe. Ens miren com si estiguessim una vitrina de una exposició, un simple gest o somriure i es parteixen. Em sento com un mono de fira. En Martí decideix baixar del cotxe i fer unes fotos, no apssa gaire temps que baixo jo també del cotxe amb la cámara de filmar per veure com en martí es dedica a retratar. Per la meva sorpresa tot el poble está allà, es posen com una desordenada foto de familia on uns fan fora els altres, es repentinen ( si es que els indis son molt presumits! ) i si posen bé. En Martí tira forces fotos, una d'elles és aquest, on es veu el jovent que disfruta amb els extraterrestres que no entenen que hi fan al seu poble.

Ens definim per les decisions que prenem.

2006-01-19T14:07:00.000+01:00

Sé que molts teniu molt sobat el tema de el "Club de La Lucha", pero segur que encara hi ha algú q no m'ha vist mai el nick o simplement no s'ha parat mai a pensar en el que hi deia. Bé, la primera vegada que vaig veure el club de la lucha va ser fa relativament poc, menys d'un any, i tot i que mai m'havia cridat l'atenció la peli, el tema que tracta desde el primer moment em va enganxar. Aquell Jack, perdut en una societat que no comprén, pero que ha de seguir per sentirse com els altres, el Jack que acaba recorrent a la violéncia com a sortida de la seva frustració per sentirse viu i no com una formiga que treballa cegament.

Jo crec que tots una mcia ens sentim aixi, al menys el que tenim enteniment..., no tan exageradament com a la peli ( al menys jo ) pero aquest món s'ens queda gran i veiem que tot passa el nostre voltant i mirem d'anar agafant els trens que tothom agafa per por a que les coses no vagin massa bé per altres bandes. Nose, la peli fa reflexionar, al menys a mi.

Aquí algunes de les cites més importants que es diuen a la peli que marquen una mica la tónica que he comentat:

Únicamente cuando se pierde todo somos libres para actuar.

Somos los hijos indeseados de Dios, ¿y qué? Nuestros padres eran nuestros modelos de Dios, si nuestros padres nos fallaron, ¿qué dice eso de Dios?

Si el tiempo vivido es largo, el tiempo de supervivencia para todos se reduce a cero.

Lo que posees acabará poseyéndote.

Cuando la gente cree que te estás muriendo es cuando en verdad te escuchan, en lugar de estar esperando su turno para hablar .

Nuestra vida es nuestra gran depresión.

No sois vuestra cuenta corriente. No sois el coche que tenéis, ni el contenido de vuestra cartera. No sois vuestros pantalones. Sois la mierda cantante y danzante del mundo.

Pasamos nuestras vidas en trabajos que odiamos para comprar cosas que no necesitamos

Cuando despegue la exploración hacia el espacio profundo, serán las corporaciones las que dominarán todo; El IBM la Esfera Estelar, la Galaxia de Microsoft, el Planeta Starbucks…

Soy la venganza autosatisfecha de Jack.

Al perder la esperanza hallé la libertad.

La autoperfección es simple masturbación

jejeje, sé que moltes sonen una mica depresives i pessimistes, pero es que la vida té dos costats i cal mirarlos als dos ! Bé, tampoc és cert que en té dos, té infinits costats, pero tampoc seria qüestió de perdre massa el temps observant enlloc de vivint!

La llum

2006-01-16T22:35:00.000+01:00

Bueno, s'acosten les esperades vacances de Febrer...( només hem queden dos examens! )..i això vol dir moltes vacances, pq si ara ja no faig re... imagineu-vos d'aqui a uns dies... si hauré de matar el temps escribit mil vegades diaries al blog! jeje .., esperem q no! q tingui algo millor a fer...

Us heu preguntat ( suposo q si ) mai, q farieu per exemple....ARA...si no hi hagués electricitat? O sigui que de cop marxa, pero no una estona, sino per uns dies, ni electricitat ni teléfon. De cop esteu a casa i us quedeu així. Va bé pensar-hi de tant en tant!

Perque tenint electricitat, internet, teléfon, televisió...realment fem moltes coses..pero molt diferents ( algunes no tan!) dle que fariem si no en tinguessim. Recordo lo última vegada que s'en va anar la llum a casa ( bastant de rato eh ), fará ja un parell d'anys o així. El meu pare es va qdar sobat a les 7 de la tarda al sofar del menjador ( com q no hi havia re que fer! ), jo , en francesc i en manel ens vam dedicar a jugar amb un cotxe a piles, que portava una llum, per la casa. La veritat, a les 7 de la tarda un dia de cada dia a casa i sense llum... poques coses pots fer! A dormir com les gallines..oblidaten de sopar en condicions i de llegir abans de anar a dormir, oblidaten de mirar la tele, nar al messenger, escriure al blog, trucar a algú, escoltar música...

Compte que Endesa no em patrocina eh! jej

Cadascú suposo q se li acudiria que fer si no tinguessim el que tenim, pro de cop, de cop desaparegues tot. Jo simplement em faig la pregunta i l'únic que se m'acudeix es que sortiria al pati a mirar la única llum que em qdaria...la lluna!

Bona nit!

Ain't got no home

2006-01-15T22:27:00.000+01:00

És trist coneixer una cançó a través d'un anunci de la tele... aixó significa que en xupem molta! Però bé, encara que no ho sembli, abans de la tele hi havia vida, i música..bueno tot aixó be a dir que m'agrada molt la cançó del nou anunci de Audi... l'anunci sincerament, si tenir llibertat i tenir una vida per algú significa tenir un super-cotxe -luxòs... millor per ell...pro sincerament que s'ho faci mirar!! Pro si la cançó la treus del context de l'anunci es molt guapa. Aquí hos deixo la lletra!

(1968) gerome ragni, james rado, gal mcdermot

Ain't got no home, ain't got no shoes
Ain't got no money, ain't got no class
Ain't got no friends, ain't got no schoolin'
Ain't got no wear, ain't got no job
Ain't got no man

Ain't got no father, ain't got no mother
Ain't got no children, ain't got no
Ain't got no earth, ain't got no water
Ain't got no ticket, ain't got no token
Ain't got no love

I got my hair, i got my head
I got my brains, i got my ears
I got my eyes, i got my nose
I got my mouth, i got my smile

I got my tongue, i got my chin
I got my neck, i got my tits
I got my heart, i got my soul
I got my back, i got my sex

I got my arms, i got my hands
I got my fingers, got my legs
I got my feet, i got my toes
I got my liver, got my blood

Got life , i got my life