En Pau contemplava amb admiració a travès del vidre com l'estrany ésser movia a poc a poc els seus dèbils braços. Amunt i avall. Amunt i avall. Semblava que es volgués despendre de les cadenes que el mantenien lligat a aquell llit de laboratori. La seva cara estava pàlida com la lluna i els seus dos ulls, grans com el sol, anaven perden mica en mica la brillantor que hores abans tenien.
El tic-tac del rellotge prehistoric que dominava la sala era l'únic so que en Pau sentia a part de les inalacions pausades que feia la béstia. Cada esbufec era una esgarrifança per en Pau, un llarg calfred que recorria el seu cos dels peus fins al cap, impedint-li escriure res a la llibreta en blanc que tenia davant.
La seva mà era cada vegada més a prop del botó vermell. El botó que acabaria amb tot. Acabaria amb aquelles esgarrifances, acabaria amb aquella respiració, acabaria amb aquella visió desagradable d'un ésser primitiu i fastigòs. En el cap d'en Pau no parava de rebotar la idea de pitxar el botó, de sentir-se com un Déu, de dominar el destí d'algú. Les ales de poder començaven a sorgir a la seva esquena, la seva mirada anava canviant.
Però va ser llavors quan la béstia va aixecar el cap lentament. Va clavar els dos ulls al vidre, va cesar un moment de respirar i digué tot esbufegant...."ppppaaaauuu".....
-Extracte de histories inacabdes meves. ( Inacabades per temps , algún dia n'acabaré alguna! ).
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada